EMBUSSOS I AUTOBUSOS

Ahir al matí, com cada dia, els companys dels serveis informatius donaven les desesperades notícies sobre els embussos de tràfic que afectaven les entrades a Barcelona. El patiment, la pèrdua de diners –en combustible gastat inútilment, però també en hores de feina i descomptes per arribar tard–, els efectes psicològics sobre la salut, l’angoixa... són perjudicis que cada dia pateixen milers i milers de persones. Els viatges entre poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona són, cada cop, més nombrosos, i de manera especial els que s’han de fer obligatòriament, com els d’anar a la feina o a estudiar. Pensin que, cada dia a l’àrea metropolitana, es fan 7 milions de desplaçaments entre uns i altres municipis. D’aquests set milions, el 40 per cent es fan en cotxe, i només el 26% en transport públic. La descompensació en favor del vehicle privat és tan gran, que els responsables de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona ja han alertat que anem abocats a la saturació total del trànsit.
Per evitar el col·lapse, sembla que només hi ha una solució. Convèncer la gent que deixi el cotxe a casa, però, esclar, oferint-los sistemes alternatius de transport públic que siguin llaminers, còmodes i, sobretot, més ràpids i eficaços que els cotxes privats. Vull dir, que no s’assemblin gens als trens de Rodalies de Renfe. Més i millors línies de metro per als desplaçaments interns, en els municipis del nucli central de la metròpoli, i una xarxa de Rodalies que connecti amb les poblacions de la resta de l’àrea. Això és una necessitat imperiosa, la resolució de la qual no pot esperar més. Des del jocs olímpics de 1992 a Barcelona, no s’ha construït ni un pam de xarxa ferroviària. ¡Aquí només es construeixen carreteres! Paguem, en forma de col·lapse, l’abandó injust que Catalunya ha patit durant els anys de govern del Partit Popular. I les conseqüències d’una política de mobilitat, que és la que és, perquè la hem construït pagant-la de les nostres butxaques. Pagant directament, en el cas de les autopistes, o indirectament, a través dels pressupostos de la Generalitat.
Deia que la solució només pot venir d’invertir més i més en transport públic, i que l’oferta d’aquest transport públic sigui equiparable, en qualitat, al privat. Doncs, els proposo un exercici de comparació. Vagin a fer un viatget en qualsevol dels autobusos de la línia 47, que enllaça la plaça de Catalunya de Barcelona amb el polígon Canyelles. Comprovaran fins a quin punt poden ser còmodes, accessibles i confortables uns autobusos dotats d’un sistema d’informació pioner a Espanya. Com ja succeeix al metro, una veu automàtica avisa del nom de la parada que ve, i un panel lluminós informa de les connexions que es poden fer amb altres línies de la xarxa. Un veritable salt endavant de la ja alta qualitat dels autobusos metropolitans.

JA ÉS NADAL AL CORTE INGLÉS

El comerç ja ha donat el tret de sortida a la campanya nadalenca. A la majoria de municipis de Catalunya, els llums ja cremen als carrers anunciant la bona nova. ¡Jesús és nat a una botiga d’El Corte Inglés! ¡Benaurats, els consumidors!
A Barcelona, l’acte d’encesa del llums es vol convertir en una tradició. La setmana passada, l’alcalde i els regidors, inclosos els de l’oposició, van encendre els llums al so de la cançó de la Caballé i el Freddy Mercury. La cançó èpica del triomf olímpic que, de tant en tant, ens hem de posar per combatre les crisis d’autoestima. L’acte no va lluir el que s’esperava. Però va aconseguir els seus objectius. Sortir a la foto dels mitjans de comunicació i anunciar la bona nova comercial. Ara, només falten les paradetes de la catedral i de la plaça de la Sagrada Família, i ja tindrem el pessebre al complet. Les cases guarnides com si fos ple hivern –encara que, a hores d’ara, anem amb samarreta– les neveres ben plenes de menjar i les habitacions plenes de paper d’embolicar i bosses plenes d’objectes.

Les llums dels carrers s’encendran a partir de les sis de la tarda fins a mitjanit. Guarneixen els principals carrers de la ciutat, que són els que més botigues tenen. Cada reguitzell de llums senyala el camí de Betlem, és a dir, d’un centre comercial. Pares Noel i Santes Claus fan sonar la seva campaneta davant de les botigues, per si algú es despista i no en troba l’entrada. Les mames insisteixen als nens que han de ser feliços i portar-se bé, perquè els reis tot ho veuen. I els nens observen les mames mentre rumien a quin preu, en forma de joguina, premiaran el seu bon comportament. Durant la cerimònia d’encesa de llums, uns follets van acostar el foc a l’alcalde perquè encengués les bombetes. Tothom volia que fos un moment màgic. De moments màgics, es construeixen les esperances dels ciutadans. Per això, tots els polítics fan i diuen viure moments màgics. Perquè la insuportable levitat del ser, que deia Kundera, es faci suportable a la ciutat.

El llampec elèctric va il·luminar, al mateix temps, els carrers dels vint eixos comercials de Barcelona. Vist des del Tibidabo, la encesa va espurnejar el perfil enfosquit de la ciutat. Vist des de la conselleria de Medi Ambient, l’encesa va suposar una despesa, potser innecessària, de l’energia que teòricament haurien d’estalviar. Esclar que les bombetes d’aquest any són de baix consum, la qual cosa ens permetrà estalviar-nos 50.000 kilowatts / hora. És a dir, que dels 400.000 euros que ens va costar la broma nadalenca l’any passat, passarem a 350.000 aquest any. Tot sigui per mantenir viu l’esperit nadalenc i el compte de resultats d’aquets pobrissons de Fecsa-Endesa.

HOTELS PER TOT ARREU

Desprès de la crisi dels tombant de segle, quan va estirar més el braç que la màniga, és a dir, quan va tenir molta més oferta que demanda, el sector hoteler va entrar en crisi. Però cinc anys desprès torna a anar com un cohet. A Espanya en general i a Madrid i Barcelona en concret. A Barcelona no hi ha dia que s’anunciï la construcció o la rehabilitació d’un nou hotel. Al parc existent, molt nombrós, s’afegiran aviat alguns més, tots de moltes estrelles. El proper de gran luxe a inaugurar està acabant-se al carrer Mallorca, entre Bruc i Llúria, davant de la Casa Thomas. El nou hotel respecta la façana d’un antic palau senyorial dels molts que encara queden a la dreta de l’Eixample, i competirà mansana amb l’hotel Claris, un dels més cars de la ciutat, un cinc estrelles gran luxe. La Dreta de l’Eixample corre el risc de convertir-se en un parc temàtic d’hotels de luxe. Als jardinets de Gràcia, al costat del hotel Casa Fuster, un altre de gran luxe, que es va inaugurar ara fa un any, s’ha inaugurat un altre, en aquest cas a un palauet la sensació del qual és que a la porta d’entrada per les nits cremen dues espectaculars torxes. Fa uns dies, a més, ens assabentaven que al començament de la via Laietana, al numero 3, al costat de Correus, en la que va ser seu del Banco Hispano Colonial, aviat es començaran les obres per a fer un altre hotel. Aquest, situat a un edifici noucentista catalogat com a patrimoni local, ha estat adquirit per 20 milions d’euros per l’empresa Gargallo, un grup hoteler de caràcter familiar que ja te 17 hotels a Espanya, 8 dels quals a Barcelona.

La moda de comprar antics palaus o edificis nobles del centre de la ciutat per reconvertir-los en hotels fa temps que es practica. És una manera de tenir els establiments a tocar de la ciutat històrica que tant atreu els turistes i viatjants de negocis. A canvi, però es corre el risc de que l’anima d’aquesta part de la ciutat es desnaturalitzi o marxi, agobiada per tant guiri. A més dels casos que els parlava del Eixample, a Ciutat Vella s’ha reconvertit en hotel l’antiga seu del diari La Vanguardia, al carrer Pelai; un altre palauet del carrer Elisabeths, ara hotel Camper; i el més gran de tots, la seu de Tabacs de Filipines, a la Rambla cantonada Pintor Fortuny, avui icona de la cadena hotelera de Nuñez i Navarro.
A la Via Laietana, el que abans anomenaven “rei de les cantonades” té previst convertir en hotel l’antiga seu de la Caixa, situada a la cantonada amb el carrer de Jonqueras. I allà mateix, una mica més a baix, l’antiga casa Cambó, construïda el 1930 pel líder de la Lliga Francesc Cambó, també s’ha convertit en hotel.

Amb una ocupació mitjana del 60% i sis milions de clients previstos per aquest any, els hotelers potser s’haurien de plantejar si no estan estirant una altra vegada més el braç que la màniga.

PER A QUAN EL GOVERN METROPOLITÀ?

Els fets es lliguen entre si per obtenir resultats planificats prèviament. No és casual que el Pla Estratègic Metropolità hagi muntat l’exposició Metròpolis Barcelona en un iglú, plantat al mig de la plaça de Catalunya, precisament els dies en què es constitueix el nou Parlament que ha de fer president de Catalunya l’ex alcalde de Cornellà José Montilla. Al parc de la Ciutadella, el president parlava ahir del futur, i mig quilòmetre més enllà, a la plaça de Catalunya, l’exposició diu als visitants que en allò que concerneix a les ciutats, el futur passa per crear de nou un govern metropolità.

Les entitats que formen el Pla Estratègic Metropolità –des de les universitats i els ajuntaments a les patronals, els sindicats i les cambres de comerç– insisteixen en el fet que el creixement dels 36 municipis que conformen l’Àrea o la Metròpoli de Barcelona necessita ser dirigit i planificat per un govern propi, supramunicipal, com va ser-ho el de la desapareguda Corporació Metropolitana. Desapareguda, aviat farà 20 anys, a conseqüència d’una decisió equivocada presa pel president Pujol, que temia que el poder dels ajuntaments restés protagonisme a la Generalitat. Desapareguda la Corporació, es van crear tres empreses per gestionar els residus, el transport, i el medi ambient i la distribució de l’aigua. Aquestes són competències que afecten els municipis de la mateixa manera. És absurd i ridícul que als carrers limítrofs entre municipis, com el de la Riera Blanca entre Barcelona i l’Hospitalet, o el de circumval·lació entre Badalona i Santa Coloma, les escombraries d’una vorera les tregui un ajuntament i les de l’altra vorera, un altre. Les empreses han fet una bona gestió durant aquest anys, però no és suficient. La Barcelona real, la metròpoli, actua com una ciutat integrada. Els límits administratius entre municipis són absurds. La ciutat de veritat és la que abasteixen les línies de metro i les de rodalies.
Doncs bé, tot això que sembla obvi ha estat políticament aturat. Semblava que el nou tripartit presidit per Pasqual Maragall tiraria endavant la restitució del govern metropolità, ara amb el nom d’Àrea Metropolitana. Però no ha estat així. El pacte amb ERC i la actitud del conseller de Governació senyor Carretero van impedir-ho. Ara hi ha l’esperança que el nou Govern, amb la previsible incorporació de Joan Puigcercòs a la mateixa conselleria, possibiliti l’aprovació de la llei, tants cops aplaçada. Els socialistes confien que, amb Montilla al capdavant, la resurrecció del govern metropolità sigui inevitable i ràpida. Diuen que estarà aprovada abans de les eleccions municipals del mes de maig vinent, de manera que els nous regidors puguin formar part de l’assemblea d’electes de la qual ha de sorgir el govern metropolità. Els dies propers, sabrem si la resurrecció és un fet. O si, de nou, les aspiracions de les ciutats metropolitanes s’amaguen sota la pesada llosa de l’oblit.

UNA METRÒPOLI EN UN IGLÚ

Un gran, enorme iglú instal·lat al centre de la plaça de Catalunya reclama la visita dels ciutadans de tot la metròpoli. La plaça, urbanísticament molt lletja, però simbòlicament molt important i central, acull una enorme construcció efímera –de 44 metres de diàmetre– en la qual es fa una gran exposició dotada de nombrosos mitjans i tècniques audiovisuals. La mostra es diu “Metròpolis Barcelona: el projecte comú” i vol explicar, representar i visualitzar els 60 grans projectes en marxa, en aquests moments, en els 36 municipis que conformen el que venim anomenant la Barcelona real, o la Barcelona metropolitana, o la ciutat de ciutats.

En efecte, quan el visitant s’introdueix a l’iglú per una de les petites portes d’accés, es troba amb un espai de 1.500 metres quadrats a l’interior del qual es distribueixen espacialment cinc àmbits temàtics, sota el denominador comú d’un terra en què es veu el mapa de la regió metropolitana, i dins d’aquesta, amb un sistema de retroil·luminació, el de l’àrea metropolitana de Barcelona. Un d’aquests espais mostra al visitant les grans transformacions i les grans infraestructures en construcció. Des del Centre Direccional de Cerdanyola del Vallès, al parc de Negocis de Viladecans, la transformació de la façana marítima de Badalona, la porta Barcelona d’Esplugues o el projecte urbà de la futura estació del TGV al barri de la Sagrera de Barcelona.
Un altre espai informa sobre les comunicacions entre els municipis veïns, i els projectes en marxa per millorar-los amb més transport col·lectiu. Així, veiem el traçat i la construcció de la línia 9 del metro, l’ampliació de l’aeroport a El Prat, la prolongació de les xarxes del tramvia tant en el Baix Llobregat com en el Barcelonès, i la nova línia de ferrocarril entre El Papiol i Mollet del Vallès.
Un altra apartat parla dels projectes en curs per millorar el medi ambient, i permet veure com serà la enorme planta dessalinitzadora d’aigua de mar, situada al Prat, i des de la qual s’abastirà tota l’àrea metropolitana.
L’eix quart es refereix a la promoció de sectors estratègics vinculats al coneixement que es duen a terme a la metròpoli, i que abasten des del parc aeroespacial de Viladecans, al Sincrotró de Cerdanyola o al Superordinador Mare Nostrum de Barcelona.
Finalment, hi ha el cinquè espai, el dedicat als plans de millora dels barris més desassistits de la metròpoli i als plans per millorar la convivència entre els veïns.
Una exposició que estarà oberta fins als dies previs de Nadal i que ningú no hauria de deixar de veure, encara que sigui per prendre consciència de quina és la ciutat real en què viu, la qual, per ser gestionada de manera efectiva, necessita, més que mai, un govern de governs municipals, un govern de la metròpoli.

LA LLEI DE BARRIS FUNCIONA

Els efectes de la llei de barris ja comencen a veure’s. La llei de barris és una de les millors decisions polítiques que va prendre el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall. Va ser aprovada pel parlament l’any 2004 i en resumen consisteix a invertir d’acord amb els ajuntaments, en les zones urbanes més degradades de cada municipi. S’hi destinen en total 600 milions d’euros, i es vol aconseguir que, a més de rehabilitar-les físicament, aquestes zones urbanes millorin també des del punt de vista del benestar social i la recuperació econòmica.

Un informe de Nacions Unides donat a conèixer recentment diu que les 500 persones més riques del món guanyen tant com 416 milions de pobres. I que un noruec guanya 40 vegades més que un nigerià. Doncs, també a casa nostra les diferències són importants, i poden fer-se comparacions que ho demostren. Tinc un estudi de l’Àrea Metropolitana que compara la renda familiar disponible entre Barcelona i les ciutats del seu entorn on es demostra que mentre la mitjana de la capital és de 110 punts, la de ciutats com ara Sant Adrià, Santa Coloma, Montcada i una part de Badalona, no arriben a 84. ¡Vint-i-sis punts de distància en la renda familiar en territoris que estan a tocar! Passa el mateix amb el Nivell Soci Econòmic, que és un índex que mesura el nombre d’universitaris i el d’aturats. Doncs bé, Barcelona té un índex de 117, mentre que les poblacions del seu entorn no arriben a 77. És a dir, estan 40 punts per darrere. Dit d’una altra manera: A la Regió Metropolitana, que té 5 milions d’habitants, hi ha 50.000 que guanyen el doble de la mitjana, mentre que 250.000 cobren menys de la mitjana, és a dir, viuen per sota del llindar de la pobresa. Uns i altres, molt rics i molt pobres, viuen junts en els mateixos municipis, però no remenats: els molt rics, a barris exclusius que tots coneixem, i els molt pobres, en les perifèries de les ciutats, especialment en les del entorn de Barcelona. L’estudi al qual feia esment assenyalava com a principal “bossa” de pobresa urbana la que formen els barris fronteres de La Salut, Llefià i la Pau, a Badalona, i els de Santa Rosa, Raval i Fondo, a Santa Coloma de Gramenet.

Dissabte vaig passejar per aquests barris on els blocs construïts a corre-cuita per als immigrants andalusos dels anys 60 necessiten una intervenció externa per consolidar-los, i una altra interna per atendre la massificada població xinesa i magrebina que els habita ara. Els carrers, potes enlaire, desenes d’obrers treballant i edificis nous en construcció per substituir els que s’hauran d’enderrocar, deixa palès que la llei de barris s’aplica amb urgència. La redistribució de recursos per corregir les desigualtats territorials, que d’això es tracta, ha d’arribar a temps per impedir la segregació social i la creació de guetos.

OKUPES D’AHIR I D’AVUI

La notícia local d’ahir i d’abans d’ahir a Barcelona va ser el desallotjament de La Macabra, una antiga fàbrica del Poblenou ocupada per un centenar de persones. Als informatius es subratllava el fet que el desallotjament s’havia fet sense cap violència, que aquests ocupes mai havien tingut cap conflicte amb els veïns del barri, i que a La Macabra es feien tota mena d’activitats alternatives, culturals i artístiques, com ara circ, teatre, concerts, etc. És a dir, que ja que ni havien cremat ni destruït res, ni s’havien enfrontat a la policia, ni havien provocat cap soroll susceptible de convertir-se en notícia de telediari, l’única cosa que se’ls podia retreure és que –en nom d’un article de la Constitució que diu que tots els espanyols tenim dret a un habitatge digne– estaven ocupant una propietat privada. Una propietat privada que les màquines ja han aplanat i on aviat es començaran a construir una d’aquestes promocions de pisos del districte 22@ que cap ocupa podrà pagar-se, “a la seva puta vida”, com deia el lema de la manifestació per un habitatge digne celebrada a la ciutat fa unes setmanes.

No defensaré els ocupes ni els seus mètodes. Defensar els que ataquen la propietat privada és actualment el pecat social més abjecte. Però se’n fa difícil argumentar contra una gent l’únic pecat dels quals és buscar un lloc on viure –en una ciutat que els exclou– i convertir la resta de l’espai en lloc on fer activitats culturals d’ús col·lectiu. Va haver una època en les ciutats de la metròpoli en què aquestes activitats reivindicatives eren políticament correctes, i gràcies a elles, es van aconseguir equipaments públics importants. Penso en l’Ateneu de Nou Barris, situat a uns terrenys que havien estat d’una cimentera que contaminava el barri de Roquetes, i que els veïns van ocupar fins aconseguir que l’ajuntament la comprés. O el Centre de Salut que hi ha al barri del Fondo de Santa Coloma, situat a un solar privat on es volien fer pisos. Els podria fer una relació de noms de polítics que ara ocupen càrrecs importants que, quan eren joves, van participar en aquestes ocupacions. Polítics d’esquerres que ara han convertit Barcelona en la capital de les grans inversions i els salons immobiliaris, quan potser el que s’esperava d’ells és que destaquessin per la seva defensa dels habitatges socials i protegits.

El desallotjament de La Macabra em recorda el que va tenir lloc l’any 2004 a les casernes de Sant Andreu, on havien arribat a dormir-hi fins a 500 persones. En comptes de reclamar-lo gratis al ministeri de Defensa per fer vivenda social, l’Ajuntament va deixar que el ministre Bono fes una operació especulativa de la qual va treure 80 milions d’euros de profit. Suposo que per comprar material de guerra. Als terrenys de les casernes, ara s’hi construiran dos mil pisos. 1.500 a preu de mercat, i 500 en condicions que puguin ser adquirits pels joves.

-------------

Foto: una sesión de circo en La Makabra

UNA HERENCIA MORAL

Franco murió hace 30 años, pero su herencia moral sigue condicionando nuestros movimientos. Cuando veo que la política ensalza a los líderes, y que antes que recurrir a la opinión de sus militantes, los partidos buscan jefes fuertes "capaces de dirigir el país", pensar en aquel caudillo que lo era "por la gracia de Dios" resulta inevitable.

El muro de Berlín cayó físicamente, pero el que cada alemán mantiene en su cerebro costará generaciones en derrumbarse. Cambien muro por franquismo y la frase seguirá teniendo sentido. El franquismo, sus formas, sus métodos, sigue enquistado en el cerebro colectivo de los españoles. De todos, porque en esto no hay ´hechos diferenciales´. Unos españoles que aún conciben como una debilidad que las decisiones se tomen democráticamente, es decir, por mayoría, y que en vez de entender que los líderes políticos están para servirnos, lo que les piden es que nos guíen como los pastores a sus rebaños.

Podríamos hablar de lo que hace Renfe en Catalunya y llegaríamos a conclusiones similares. Los trenes se averían y dejan tirados a miles de usuarios, pero los responsables que gestionan la red no sienten la más mínima necesidad de informarles. Y mucho menos de justificarse o de pedirles disculpas. La inhibición del funcionario que lo es de por vida, porque la relación laboral con el Estado es a perpetuidad, la lleva cada uno grabada con fuego en el córtex cerebral.

Lo que ocurre en la universidad es el reflejo de la misma cultura franquista - "¡No sabe usted con quién está hablando!"- de lógica mafiosa - "hoy por mí y mañana por ti"- de la que no nos hemos desprendido aún. Lo dijimos en este diario hace siete años, en diciembre de 1999, cuando informamos de que la revista ´Nature´ alertaba de que "el amiguismo en la selección de los profesores universitarios y la esclerosis intelectual de los investigadores funcionarios son una amenaza para el desarrollo científico y económico de España". También informamos entonces de la extensión del amiguismo en las universidades catalanas, con un ejemplo ocurrido en la Autònoma, donde un profesor obtuvo su plaza presentando un trabajo con más de 90 citas copiadas literalmente de un libro. Pues bien, ni la protesta ante el rector Carles Solà - posteriormente conseller de Universidades- ni el recurso ante el Síndic de Greuges de la UAB ni la denuncia de otro profesor que aspiraba a la misma plaza impidieron que el afortunado alcanzara el privilegio de ser para siempre funcionario.

Con las infraestructuras deberíamos modernizar también nuestros cerebros.

http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20061119/51292758982.html

QUÈ VOL DIR AVUI XARNEGO?

Fa uns anys, el propietari de la Fira d’abril de Catalunya, Francisco García Prieto, em va dir que això de la immigració havia canviat. Que els andalusos ja no són els immigrants. Que els immigrants, ara, són uns altres. L’observació resulta obvia. Però vol dir moltes més coses. Si els andalusos com ara ell, que va néixer a Huelva, ja no eren immigrants, aleshores què eren? I el que per ell era més important: amb qina excusa els convocaria a la seva multitudinària festa?

Crec que la mateixa pregunta es deuen estar fent ara els dirigents del PSOE que, com el ministro Jordi Sevilla, van assegurar que Montilla ho tenia difícil perquè era xarnego. Xarnego? El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que xarnego és el fill d’una persona catalana i d’una de no catalana. O, també, un castellanoparlant resident a Catalunya. Dues definicions que no encaixen a la figura del president Montilla, ni en la de tants milers i milers de catalans. La paraula xarnego, com la de immigrant referint-se als que van arribar fa 40 anys del sud d’Espanya, s’haurien d’arxivar. Perquè, a veure, no havien quedat que era català tothom que visqués i treballés a Catalunya i tingués voluntat de ser-ho? Doncs ja està. Tots catalans. Com diu l’himne del Barça: “tant se val d’on venim, / si del nord o del sud, / una bandera ens agermana”.

El problema del propietari de la Fira d’Abril, en Francisco García Prieto, és que ell potser no ho ha volgut, ser català. I ara es troba que ni és d’aquí ni és d’allà. I que allò que fins ara el definia, la seva permanent condició d’immigrant, també li han presa. Però aquest és el problema de molt poca gent. De fet la immensa majoria, la gent que ha arrelat aquí i aquí han prosperat i han criat els seus fills, els catalans d’origen immigrant, vaja, el que menys volen és aparèixer com anticatalanistes. Del Barça i més catalans que ningú. Observeu si no què fan els fills dels nous immigrants. Estudien i es prenen més seriosament l’aprenentatge de la llengua catalana que els nostres propis escolars. La voluntat de ser-hi i de prosperar és en els immigrants el valor principal.

Així que, sis plau, oblidem-nos ja de la paraula immigrant, i de la paraula xarnego, i parlem amb propietat. Catalans de molts llocs i molts orígens. I d’aquí uns anys, de molts colors i de moltes religions. Que el PSC no es torni a equivocar plantejant campanyes electorals adreçades a uns immigrats que ja no ho son. Que quan Zapatero torni a venir a les ciutats de la metròpoli –on el català d’origen andalús José Montilla ha tret 240.000 vots menys que el català de soca-rel Pasqual Maragall– no s’adreci a uns xarnegos que només existeixen a la literatura, sinó a un catalans que ho són amb més mèrit que els que han nascut aquí. Ho són per voluntat pròpia.

SUICIDI I SALUT

La notícia que el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves de Barcelona ens ha commogut. L’any 2004 es van comptabilitzar 54 suïcidis a la ciutat de persones que tenien entre 15 i 45 anys, una quantitat superior a les morts produïdes pels accidents de trànsit (36), el sida (34) o les sobredosis de droga (23), les quals, en certa manera, també es podrien considerar suïcidis, si és que el drogodependent era conscient de la quantitat que se subministrava. El perfil del suïcida jove ens dibuixa un retrat de grup social en el qual predominen els homes, a raó de 3 de cada 4. Uns protagonistes cada vegada més joves –adolescents i nens–. I una aclaparadora relació amb les malalties socials, fins al punt que 9 de cada 10 suïcides pateixen de depressions, trastorns de personalitat o esquizofrènia.

Constatada la freda i dura realitat, el que cal ara és veure què es pot fer per redreçar la situació i millorar la salut, i això és precisament el que ha fet un grup d’especialistes de la universitat Rovira i Virgili de Tarragona dirigits per l’antropòleg Oriol Romaní. La seva investigació “La salut dels joves a Catalunya” treu com a primera conclusió que per millorar-la, el primer que s’ha de fer és combatre les desigualtats socials. Perquè –diu l’informe– els joves de classe treballadora mostren, en general, –des del consum de tabac a la utilització del casc– unes actituds és propenses al risc que els joves d’altres estrats socials. La segona conclusió és que la precarietat laboral té una forta incidència en el benestar dels joves. Les contractacions temporals, els ingressos baixos, les jornades laborals molt llargues i els riscos laborals tendeixen a provocar un sentiment d’angoixa i estrès. En contra del discurs de la “síndrome de Peter Pan”, que presenta les persones joves com eterns adolescents que es neguen a créixer, el que revela l’estudi és que allò que els provoca angoixa és la manca de capacitat de decisió i de planificació a mitjà i llarg termini de la vida.

Per preveure i corregir aquestes situacions, els autors proposen coses de sentit comú, però que no es practiquen, com ara incrementar els controls dels inspectors de treball, millorar la xarxa de carreteres i la gestió del trànsit per reduir els accidents de circulació, reivindicar la dieta mediterrània i, especialment, que es faci almenys un àpat diari en família i, respecte al consum de drogues, fugir de l’alarmisme i posar mitjans que redueixin els riscos. Per exemple, dotar de transport públic les zones d’oci nocturn juvenil, per evitar que hi vagin i en tornin en vehicle propi.

Respecte a què cal fer per millorar la salut mental, i per tant reduir els suïcidis, l’informe aconsella tothom que hem de reforçar-nos individualment i també en grup a traves de teràpies que ens ajudin a afrontar les adversitats a partir de nosaltres mateixos. En lloc d’optar pels medicaments com a alternativa.

POLÍTICA I HABITATGE

Dies enrere, quan se celebrava a Barcelona el saló Meeting Point, parlava dels efectes perniciosos que havia tingut la llei del Sòl que el PP va aprovar el 1998. En teoria –així s’explicava públicament– l’objectiu era ampliar l’oferta de sòl en el mercat per abaratir els preus, i d’aquesta manera, reduir el cost final dels pisos. Però tothom ha vist que ha passat tot el contrari. Des del 1998 fins avui –segons diu la ministra de Vivenda, María Antonia Trujillo–, el preu dels habitatges s’ha incrementat en un 150%, i el del sòl, en un 500%. Això ha estat així perquè les vivendes que s’han fet noves han estat de preu lliure, i, a causa de la forta onada econòmica expansiva en què vivim, moltes d’aquestes es compren com a inversió especulativa, i no pas per ser habitades. Es produeix així la contradicció que cada cop és més car comprar un pis i, alhora, cada cop és més nombrós el parc de pisos sense habitar.

Carme Trilla, la directora general d’Habitatge de la Generalitat, m’explicava que aquestes són també les conseqüències de les polítiques d’habitatge dels darrers governs de Convergència i Unió. A Catalunya les iniciatives en matèria d’habitatge també s’han deixat en mans del mercat, de manera que no s’han construït vivendes protegides. Quan precisament, diu Trilla, aquesta és una manera de fer baixar els preus dels pisos de renta lliure.

“Deixar la política de vivenda només en mans del mercat ha estat una irresponsabilitat molt gran”, diu Carme Trilla, enfadada. I és que ara els ajuntaments es troben que no tenen sòl per edificar vivenda protegida. En el cas de Barcelona, perquè ja no queda res per edificar, i en altres municipis, perquè ara ja no poden expropiar terrenys, com passava abans. Ara, a causa de la llei del PP, encara que sigui per fer vivenda protegida, els ajuntaments han de pagar el terreny, igual com si fossin promotors privats, a preu de mercat.

Una altra fórmula per aconseguir terreny públic és obligar el sector privat a cedir als ajuntaments un 20% del terreny de les noves promocions, per poder fer vivenda pública. Amb la consegüent reducció de beneficis per al promotor.

En tots dos casos, s’han de fer noves lleis que permetin la intervenció pública en un àmbit, actualment en mans del sector econòmic més poderós de l’Estat: el constructor immobiliari. Un sector amb uns guanys i uns nivells de capitalització que estan rebentant la borsa espanyola.
Davant d’aquest poder immens, la pretensió de la conselleria d’Habitatge de la Generalitat, en mans d’ICV, de fer una nova llei d’Urbanisme per fer vivendes barates, és la més desigual lluita que David hagi lliurat mai contra Goliat. Una lluita que demostra la veritable força i la importància cabdal de la política.

SALVEM CAN RICART

Ahir parlava del carrer Carabassa i de com l’oposició i la lluita cívica dels veïns van impedir que es fes malbé una part del patrimoni històric de la Barcelona antiga. Avui, els parlaré d’una altra lluita llarga i titànica que altres associacions porten a terme des de fa anys per aconseguir salvar una antiga fàbrica al Poblenou, situada al bell mig de l’anomenat districte 22@. Es tracta de Can Ricart, un conjunt fabril amb 150 anys d’història en el qual es conserven elements arquitectònics i tècnics en què es poden “llegir” fins a tres revolucions: la de les màquines de vapor, les elèctriques i la dels transistors; tres èpoques i tres sistemes diferents de produir i d’organitzar el treball.
Poblenou viu una gran transformació. La reconversió dels vells terrenys industrials en altres en què es crea vivenda i llocs de treball vinculats a les noves tecnologies està en marxa. L’anomenat Districte 22@ es consolida, si més no, en la seva faceta immobiliària. Dins d’aquesta gegantina transformació urbana, la mansana de la fàbrica Can Ricart és com una icona representativa del que va ser el Poblenou industrial. El millor exemple per explicar aquesta època fantàstica en què Barcelona va ser la fàbrica de Espanya, i el barri del Poblenou, el Manchester català, ja que aquí es produïa com a cap altre lloc del Mediterrani occidental tota mena d’estris per a moure el món. Un món, ara en fase de liquidació pels nous sistemes de treball basats en la informació, però les petjades del qual s’haurien de conservar de totes totes. “Qui perd els orígens, perd la identitat”, diu Raimon, i aquesta veritat serveix igual per a les persones que per a les ciutats. Això és el que volen aconseguir aquests grups de professionals i veïns agrupats en la plataforma Salvem Can Ricart: mantenir la memòria industrial de la ciutat, dels sistemes productius, de la seva burgesia i de la seva classe obrera.
Però, la lluita per salvar la totalitat de Can Ricart no ha acabat. Se’n van conquerir peces, però no la totalitat. En una acte celebrat dilluns a la Facultat de Geografia de la Universitat de Barcelona, la plataforma va informar que enviaran una carta a l’alcalde Jordi Hereu i als presidentes dels tres partits d’esquerres demanant-los que declarin Can Ricart un bé cultural d’interès nacional –i per tant que depengués de la Generalitat–, que s’aturin els plans municipals actuals i que l’alcalde rebi una comissió ciutadana per discutir la millor manera de solucionar el problema.
Si això falla, la plataforma està disposada a mobilitzar el teixit associatiu de la ciutat, realitzar una consulta popular i fins i tot, portar l’ajuntament als tribunals, com es va fer amb el carrer Carabassa. Les eleccions municipals són al maig de l’any que ve del proper de l’any que ve, i els sembla que, per això mateix, ara és el temps més idoni per protestar.