20/12/06

TORNA L’ENERGIA NUCLEAR

L’oposició de nombroses persones de les comarques de Girona al traçat de la línia elèctrica de molt alta tensió deixa el projecte en via morta, és a dir, sense solucionar. Aquesta línia ens ha de portar l’energia des de les centrals nuclears franceses per, entre d’altres coses, fer funcionar el TGV quan circuli entre Barcelona i la frontera francesa. L’oposició dels gironins no té res d’estrany. Ja estem habituats que tothom s’oposi a allò que l’afecta directament, sense pensar en els altres. Vull dir en les necessitats col·lectives o en las dels seus veïns, perquè per un lloc o un altre haurà de passar aquesta línia.
Hi ha un altre tema relacionat. El fet que la línia ens portarà energia d’origen nuclear, una energia produïda en unes centrals que el govern espanyol no vol. De fet, les vol tancar, segons deia en el seu programa electoral. Així que la reflexió que ens hauríem de fer tots plegats és: ¿què hem de fer amb l’energia, qui ens la produirà per mantenir el nostre nivell de vida confortable i segura, i, en fi, com la pagarem?
Una enquesta feta recentment, entre persones informades i qualificades per la Fundació Catalunya Oberta, demostra que aquest debat ens rellisca bastant. En ser preguntats per la dependència energètica espanyola, especialment de petroli i gas, el 82% dels enquestats va dir que això ja s’arreglarà amb el temps. Es veu que tothom confia que un cop les reserves de petroli s’esgotin, els científics ja s’inventaran productes nous per fer que tot funcioni.
Respecte a l’energia nuclear en concret, els analistes de l’enquesta detecten que a Catalunya, com en altres països europeus, es produeix un tomb en l’opinió vers la nuclearització de les fonts energètiques ; després d’un llarg període d’opinió contrària a les nuclears, segurament motivat pels accidents de Txernòbil i Three Mile Aisland. 65 de cada cent persones enquestades coneix el fet que, al 2015, la meitat de l’energia a Catalunya provindrà del petroli i del gas, la qual cosa farà molt difícil que es pugin acomplir els acords de Kyoto. Entre altres coses perquè les energies renovables cobriran, al 2015, només un 5% de l’energia elèctrica consumida. Davant d’aquesta evidència, un 35% dels enquestats arriben a la conclusió que la energia nuclear, tot i perillosa, potser serà inevitable.
L’enquesta revela finalment una simetria entre els partidaris de comprar l’energia nuclear a França i els partidaris de produir-la a casa nostra.
S’ha de dir, però, que des del punt de vista dels perills de l’energia atòmica –a una fuita, a un accident, a una contaminació generalitzada...– aquesta qüestió és irrellevant. Tant si l’accident es produeix a Vandellòs com a Lió, les conseqüències afectarien tots els europeus.

18/12/06

RESERVES DE SÒL

Ahir parlàvem de les mesures per incrementar el nombre de pisos de lloguer, previstes en la llei d’habitatge que el Govern de la Generalitat ha enviat al parlament. La llei, polèmica perquè és agosarada, ambiciosa, i vol ser efectiva, ja ha concitat el rebuig dels partits conservadors, ara a l’oposició. Les crítiques a la nova llei no han estat constructives, per exemple aportant noves idees alternatives per solucionar el problema, que és la manca de pisos de lloguer perquè els joves i els immigrants hi puguin accedir. Les crítiques han estat de tipus ideològic. El PP ha acusat la conselleria d’Habitatge, en mans d’Iniciativa per Catalunya, de fer polítiques “comunistes”. I Convergència i Unió ha dit que el Govern de la Generalitat està en mans de “l’esquerra radical”.
Ja veuen, quan la política és de debò, i afecta els interessos de veritat, les paraules fan espurnes. Jo estic content que les coses vagin al fons, i que per fi la política a Catalunya es faci sobre coses serioses, i no sobre les apel·lacions als sentiments i les declaracions i contradeclaracions d’uns polítics més preocupats per sortir als mitjans i fer el papallona que no pas per governar.

Ara cal esperar que la llei de l’Habitatge, que va ser revisada pel govern tripartit el 2004, doni sòl públic als ajuntaments per poder construir habitatge protegit, és a dir, a preus més assequibles. La llei diu que quan un constructor fa una promoció d’habitatges ha de donar a l’ajuntament un 10% de
l’aprofitament urbanístic, i que aquest no es pot vendre per fer altres coses, com passava fins ara, sinó que l’ajuntament ha de construir-hi habitatge protegit. També diu la llei que a la resta del sòl lliure s’ha de fer una reserva del 20% per habitatge protegit, i un 10% per habitatge concertat. Això és clau, perquè d’aquesta manera passa a ser obligatori per a tots els sòls que s’estan desenvolupant a Catalunya que, com a mínim, el 30% es destini a habitatge protegit. D’aquí a uns anys, aquesta llei ens donarà un gran potencial de sòl per fer habitatges. Òbviament, això crea moltes tensions amb els promotors, que han comprat terrenys per fer vivenda, i ara hauran de reservar el 30% per a habitatges públics. Al País Basc, aquesta obligació es va introduir des de l’any 1995, amb el 60% de reserva per a habitatge protegit, i, a poc a poc, totes les Comunitats Autònomes l’han anat copiant. Curiosament, al Madrid del PP, governat per la terratinent Esperanza Aguirre, les reserves per a sòl públic són del 50%.

14/12/06

QUI TÉ POR DE LA LLEI D’HABITATGE?

Em trec el barret. El Govern de la Generalitat s’ha atrevit a portar al Parlament la llei d’habitatge preparada pel conseller Salvador Milà i la directora general i experta en temes d’habitatge, Carme Trilla. Vaig dir aquí en una altra ocasió que aquesta era la prova del 9 del nou govern, ja que les pressions en contra del poderós sector immobiliari serien descomunals. I ja veuran quines guerres tindrem d’aquí a l’estiu, quan està previst que entri en vigor la llei. O potser no les veuran directament. Les guerres, vull dir, perquè aquestes guerres no es lliuren donant la cara. En democràcia, el poder apunyala indirectament, i això sí, sempre per l’esquena.

Per molt que ara surtin suposats representants dels propietaris de pisos de tot Catalunya dient que aquesta llei és “intervencionista” i “antiquada” —es veu que allò lliberal i modern és l’especulació salvatge— el tema és ben senzill. Fa tres dies la Guàrdia Urbana de Badalona va intervenir un pis al barri de la Salut on vivien 32 persones. Per contra, a Catalunya hi ha desenes de milers de pisos tancats perquè van ser comprats només amb l’objectiu de retenir-los per vendre’ls desprès i guanyar unes plusvàlues o rendiments que no dóna cap altra tipus d’inversió. .
El que farà la nova llei catalana és empènyer els propietaris d’aquests pisos a posar-los de lloguer. Empènyer-los de moltes maneres. Com a cas extrem, es preveu l’expropiació del pis si porta més de dos anys tancat i no es vol llogar. Però això és l’extrem, la mesura indesitjada. Abans, la llei preveu estimular-los donant-los tota mena de garanties que recuperaran el pis, i que, quan el recuperin, estarà en perfectes condicions.
La nova llei preveu crear una xarxa de mediadors que vigilaran els contractes entre els propietaris i els llogaters. La Generalitat avalarà els primers per cobrir assegurances de possibles desperfectes i d’eventuals impagaments dels segons. A més es donaran 6.000 euros de subvenció per cada habitatge desocupat que es posi de lloguer si a l’habitatge es fan unes obres mínimes de posada al dia.
Complementàriament a tot això, s’ha previst, pels propietaris fortament reticents, un sistema d’estímul més fort, consistent a poder cedir el pis –concretament, a l’empresa pública Adigsa— durant un període de sis anys, i la Generalitat els reformarà, el llogarà, i durant aquests anys se li pagarà al propietari un lloguer mensual (del qual es deduirà la part de les obres, si s’han de fer). Un cop acabat el contracte, el propietari recuperarà el seu pis, reformat i en perfectes condicions d’ús.
Pensin que tampoc inventem res de nou. El govern conservador d’Euskadi ja ho ha fet, tot això. I els ha donat molt bons resultats.

11/12/06

POBRET EL CASTELLÀ

L’escriptora Esther Tusquets s’adreçava al seu nét en castellà, mentre comprava pa al forn del barri, quan la dependenta va i li diu: “Senyora, per què dimonis li parla en castellà al seu net?”. (Observin que li diu “senyora”. A mi, la dependenta del Super Stop del meu barri, a Girona-València, em respon sempre en castellà per molt que jo m’adreci en català, i a sobre em tuteja, com si fóssim col·legues.) Doncs bé, la Senyora Tusquets, que efectivament ho és, de senyora, ja que pertany a una de les famílies benestants més importants de Barcelona, es va regirar i, veient que no podia insultar-la –això les senyores no ho fan, i menys en públic–, doncs, va girar cua amb el seu nét, es va prometre no tornar mai més a aquella botiga, i decidí fer justícia publicant un article a La Vanguardia del dia 6 de desembre en el qual manté que a Catalunya el castellà s’està perdent irremissiblement.

Dos dies després, el 8 de desembre, el periodista televisiu Àngel Casas, director del programa “Senyores i senyors”, que emet TVE a Catalunya, publicava una altre article, en aquesta ocasió a El Periódico, en què es lamentava amargament del fet que la televisió pública estatal –que paguem tots, també els catalans– havia decidit utilitzar en les seves emissions a Catalunya només el castellà. “A partir del pròxim 1 de gener, Televisió Espanyola a Catalunya es queda sense programació en català –escrivia el periodista–. Aquelles 20 hores de desconnexió mensual, arrencades amb esforç i negociacions àrdues –entregades amb garreperia i, sovint, incomprensió, regatejades amb poquíssima sensibilitat, arraconades en horaris impossibles i com qui diu de saldo– a la programació estatal de La 2, desapareixen. D'una revolada. És una ordre. Ja està.”

Dos dies desprès, el 10 de desembre, a El País llegim la informació que diu que “els alumnes de primària hauran de rebre un mínim de tres hores setmanals de llengua i literatura castellana a partir del proper curs. La mesura, aprovada pel Ministerio de Eduación, ha agafat per sorpresa els partits catalans. CiU, Esquerra i Iniciativa estudien recórrer el decret, mentre que el PP i Ciutadans diuen que encara es queda curt.”

Ahir, 11 de desembre, Joan Lluch, de Terrasssa, publicava una carta a La Vanguardia replicant Esther Tusquets, a qui li diu: “l’idioma en què vostè parli amb el seu germà o amb el seu nét m’és totalment indiferent, l’únic que m’interessa és que jo em pugui moure en qualsevol àmbit en català, com ho fan els castellans, que poden anar al cine, poden llegir les receptes dels medicaments, consultar les etiquetes dels aliments, parlar amb el seu metge o posar una denúncia en la seva llengua...”

És el que jo li dic a la noia del súper, que, per cert, ha nascut aquí, i ha fet l’ensenyament en català.
Però no li treus una paraula catalana ni amb llevataps.

10/12/06

MEMORIA DE SOCIAS HUMBERT

S’acompleix ara el 30 aniversari del nomenament de Josep Maria Socias Humbert com a alcalde de Barcelona. El van nomenar, que no elegir, el 6 de desembre de 1976. Socias va ser l’alcalde que va fer la transició municipal, el pont entre l’ajuntament franquista i el primer ajuntament democràtic. I se’n va sortir molt bé. En aquells temps, Socías era vist com un franquista del qual calia desconfiar. Els polítics catalans tenien por que el règim maniobrés per col·locar la seva gent en el futur escenari democràtic. De fet és el que va fer Adolfo Suárez amb l’UCD, i prou bé que li va sortir la jugada. Però Socias no va fer aquest joc. Socias se sentia a prop del socialisme democràtic.

La seva feina a l’ajuntament va ser com la de Suárez al Govern. Es va dedicar a desmuntar, des de dins, l’aparell polític i administratiu de l’ajuntament franquista, en aquell moment governat per l’alcalde Viola Sauret. D’entrada, va nomenar, entre els regidors més oberturistes, tres tinents d’alcalde. I desprès, va inventar-se una figura nova per pontejar els regidors i, a la pràctica, apartar-los del poder. Es tracta dels delegats de serveis, dels quals, en va nomenar set, i amb els quals va poder governar la ciutat fins a les eleccions de 1979, quan va sortir elegit alcalde democràtic Narcís Serra.

La feina que van fer Socias i els seus delegats va ser importantíssima. En primer lloc, perquè va mantenir engegada i funcionant la maquinària municipal. I en segon lloc, perquè Socias va aprofitar la conjuntura i es va dedicar a comprar terrenys per tota la ciutat, sense els quals el nou consistori democràtic no hauria pogut construir els equipaments que els barris i el moviment veïnal reclamaven.

Aquell equip de set delegats estava format per gent curiosa. D’una banda, hi havia el periodista Antonio Figueruelo, avui desgraciadament traspassat, al qual li van encarregar que es cuidés de la promoció ciutadana. Hi havia com a responsable de la Sanitat el doctor Lluís Serrat, que, a la vegada, feia de consultor d’una revista eròtica. I el també periodista Joan de Sagarra, fill del gran poeta nacional Josep Maria de Sagarra i inventor del mot que ha definit un grup social d’aquella època, la “gauche divine”. “Sagarreta”, que així li dèiem els periodistes joves, per contraposar la por que inspiraven les seves cròniques, sempre vidriòliques, s’encarregà de gestionar la Cultura municipal.
Finalment hi havia el “cervell” urbanístic, l’arquitecte Joan Antoni Solans, el més jove dels delegats de Socias, però segurament el més llest i preparat. Redactor del pla metropolità i el pla comarcal, desprès de deixar l’ajuntament va entrar a la Generalitat, on va dirigir l’Urbanisme del país durant vint anys. L’home que més bé coneix tots els racons de Catalunya, viu ara retirat de la vida pública i fa de professor a la Universitat Pompeu Fabra.

5/12/06

¿UNS OCUPES POLITICS?

La novetat del que succeeix amb els ocupes, és que últimament, es converteixen en un moviment polític. L’ocupació de Can Ricart pels desallotjats de la Makabra ha estat la notícia del cap de setmana. Els ocupes de Barcelona ja no són només grupets aïllats de gent més o menys marginal refugiada en cases abandonades, sinó un moviment organitzat, capaç de mobilitzar nombroses persones i de tenir iniciatives polítiques. La evidencia del que dic és que ahir ocupaven les portades dels diaris i eren motiu d’airada discussió a totes les tertúlies. Pot ser ens haurem d’acostumar a la seva presència pública, a les seves protestes diferents, lúdiques, provocadores. I reflexionar si els ocupes no són el símptoma d’una malaltia social molt més profunda. Pensem en el dret a l’habitatge que proclama la Constitució i en els nombrosos casos de corrupció i d’especulació que hi ha per tot arreu, Barcelona al capdavant. Pensem en la qualitat de la nostra democràcia, sustentada per menys de la meitat de la població en edat de votar, amb uns índexs de participació electoral que són un escàndol. Pensem en les formes de representació política, canalitzades només a través dels partits, reconvertits en màquines de poder l’únic objectiu dels quals és guanyar eleccions a qualsevol preu...

La sorpresa de les darreres eleccions autonòmiques va ser l’aparició de tres diputats d’un partit, Ciutadans, a qui ningú donava crèdit. La seva aparició política va evidenciar que a Catalunya hi havia gent amb uns determinats problemes que no afloren al debat públic, però que, no pel fet de no aparèixer, deixen d’existir. L’aparició del problema en forma de tres diputats va ser possible perquè Ciutadans es va presentar a les eleccions. Doncs bé, els ocupes no creuen en aquest sistema representatiu, i per tant no, es presentaran a les eleccions, ¿però significa això que no existeixen i que les seves demandes no representen el sentir de moltes persones, especialment els joves? Negar-ho seria estúpid. Com estúpid és que, davant de la seva presencia, nombrosa i en augment, l’única resposta que se’ns acudeixi sigui enviar-los la policia perquè els dispersin. O aprofitar-los, com fa la dreta, per criticar de feblesa el conseller d’Interior i, de pas, carregar-se el govern de la Generalitat.

Amb aquest moviment ocupa, refugiat en una tronada fàbrica envoltada de gratacels i blocs de pisos en construcció, el que cal és escoltar i negociar. És el que va demanar el relator en temes de vivenda, que les Nacions Unides han enviat a Espanya per analitzar la corrupció i l’especulació, Miloon Kothari, que ens va visitar dissabte. I el que ja fa Manel Andreu, el president de l’Associació de Veïns del Poblenou, un home honest i íntegre, que es va passar el cap de setmana fent de portaveu a Can Ricart. O l’advocat defensor dels ocupes, Antoni Luchetti , que, no deu ser només per casualitat, va ser regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona.

1/12/06

METRO A METRO

El metro de Barcelona no defalleix en el seu objectiu de millorar el servei per ser cada cop més eficaç. Eficàcia vol dir que els combois arribin a la seva hora. Que les freqüències de pas s’adeqüin a la demanda de cada moment. Que les estacions, els vestíbuls, les andanes i, en general, tots els carrers de la ciutat subterrània, que és la xarxa, de metro estiguin a l’alçada d’il·luminació, neteja i –el que és molt important–, de seguretat. I, en fi, que tot funcioni cada cop millor perquè, d’aquesta manera, la gent s’animi a deixar el cotxe a casa i faci servir el metro habitualment.
Constantí Serrallonga, el conseller delegat de Transports Metropolitans de Barcelona, hem deia l’altre dia que les seves dues preocupacions centrals són aconseguir que el metro funcioni cada cop millor, i que la gent que l’utilitza se senti cada dia més segura. Per seguretat entenia la dels propis combois, allò que els obliga a fer que siguin moderns, dotats de mecanismes tecnològics que garanteixin la circulació sense ensurts. Però també la seguretat privada del usuaris, que realment ningú no tingui por d’agafar el metro o caminar per qualsevol andana, estació o racó de passadís dels molts quilòmetres que hi ha, en qualsevol moment o circumstància.
La renovació dels metros està en marxa. Els usuaris que viatgin per la línia 2 i la 4 descobriran nous combois que encara fan aquell perfum de les coses quan s’estrenen. Són trens articulats, d’aquells que permeten anar d’un vagó a l’altra, i s’han fabricat al País Basc, a l’empresa CAF, i a Santa Perpètua de Mogoda [mugòda], a l’empresa Alstom. Els trens estaven destinats a circular per la línia 9, però, com que s’ha endarrerit la seva estrena, en el tram que va de la Sagrega a Can Zam, a Santa Coloma, doncs, mentrestant, circulen per aquestes dues línies. Els viatgers de la 2 i la 4 no només estrenen vehicles, sinó que, en haver-n’hi més en circulació, s’aprofiten de l’augment de les freqüències de pas, que a les hores punta ja són inferiors al mig minut.
Respecte a l’altra tema de seguretat, a la seguretat privada, la que concerneix als viatgers mentre són a les instal·lacions del metro, la companyia no deixa d’invertir per millorar-la. Constantí Serrallonga em deia que dels 2,5 milions d’euros que es gastaven l’any 2000 en seguretat, s’ha passat a 12 milions el 2006. Cinc vegades més.
L’augment d’agents de seguretat en andanes i vagons i la col·locació de dues mil càmeres de vigilància a passadissos, vestíbuls i andanes, s’emporten el gruix de la inversió.
Una inversió que persegueix fer més atractiu el servei perquè l’utilitzi més gent. Que déu n’hi do les que ja hi ha. L’any passat, el 2005, el metro va cobrar 346 milions de viatges.