Hem anat al funeral de Paco Candel, a la parròquia de Nostra Senyora del Port, a la Zona Franca. Ha estat un acte molt sobri, senzill i maco. Hi havia els alts representants de les institucions (Carod-Rovira, Benach, Pujol, Castells, Tresserras...) ocupant la primera fila. Però només la primera fila. La resta, fins a omplir a vesar el temple, eren tots amics i veïns d’en Paco. El capellà va recordar que la casa dels Candel era una barraqueta construïda al costat de l’església, que Paco va ser escolanet de la parròquia, i que allà mateix on ara hi era de cos present es va casar el 1953 amb la Maruja Martínez, veïna del mateix indret. Allà van batejar els seus fills, la Marujita i en Paquito, i allà van fer les reunions clandestines que la època exigia. Va repassar la llista de rectors que han passat, com el “nostre” Josep Maria Galvany, que va ser rector de l’Esglèsia Major de Santa Coloma i que fa poc va morir mentre visitava Terra Santa. Va dir que als locals parroquials en Paco va fer les reunions clandestines que calia imaginar a l’època, i que de tot i més ja va parlar amb el seu llibre “Història d’una parròquia”.
En acabar la cerimònia –breu, austera, molt cantada, perquè allà funciona una societat coral que va voler agradar tothom- algunes persones van pujar a dir alguns pensaments i reflexions sobre el difunt. Em va impressionar la senyora que es va presentar com a membre del Club de les Bones Persones (han publicat esqueles als diaris), del qual Paco era president. I, de la resta, la coincidència en assenyalar la fidelitat de Paco als seus orígens i al seu barri. Ho van dir tots. Un amic d’infantesa va explicar que quan Candel va aconseguir la fama com a escriptor, els de la colla van donar per fet que l’havien perdut com a veí i com a amic. “Però fa temps que sabem que els temors eren infundats, que Paco s’ha mantingut sempre fidel als seus”.
En acabar la cerimònia al gent feia correts davant del temple, tot comentant l’acte. Un observava que en territori del Paco totes les intervencions havien estat en català, i que fins i tot una noia va fer la broma de passar-se al castellà per constatar-ho. Una altra observació. Els alts mandataris van enllestir ràpid. O tenien molta pressa o no tenien res a dir o no tenien a qui dir-los-ho. Van desaparèixer a bord dels seus cotxes oficials. Tots menys Pujol, que pel que varem veure –es va quedar fins al final- s’ho passava d’allò més bé xerrant i comentant coses d’en Paco amb tothom.
M’ho va fer notar en Marti Gómez. “¿Veus la diferència?”, diu. “Els polítics d’ara no gaudeixen parlant amb la gent; només ho practiquen, falsament, a les campanyes electorals”. Martí, com Candel, no ha votat mai Pujol –ni crec que ho faci en el futur-, però li té un gran respecte. Pujol ho sap i, entre bromes, li retreu que a més de crític, Martí té el defecte de ser de l’Espanyol. De les salutacions cordials, afectuoses, passen als detalls concrets. Quan acomiadem el president Martí ens explica que quan Pujol era propietari d’“El Correo Catalán” no li va deixar publicar una informació exclusiva sobre una estafa descoberta a un banc català –que faria fallida poc desprès per aquest motiu- i que acabava de comprar Banca Catalana. Pujol va argumentar la censura dient que aquella informació atemptava contra els interessos de Catalunya.
Entenc a Martí, perquè conec el seu pessimisme lúcid i el seu radicalisme ètic. Però desprès de tants anys, de tantes jugades insidioses, de veure com és de bèstia la política –la vida-, també entenc Pujol, un home amb conviccions, un polític amb vocació –aconseguida al meu entendre- d’estadista.
