Jo

Abans d'esmorzar ens preguntem com hem dormir. A mi se m'ha acudit preguntar-les si somniàvem.

-Yo sueño mucho -ha dit la iaia Paquita.

Silenci.

-Yo duermo muy poco, cada hora o así me despierto, me vuelvo a dormir, me despierto... -diu el Pepe.

Silenci trencat pels sorollets de les culleres remanant el cafè amb llet.

-A lo tuyo se le llama soñar despierto -dic jo, ocurrent.

La Isabel em mira de reüll. La conec. Es refrena.

-Y cuando sueña, lo hace en color o en blanco y negro -pregunto a la iaia.

-Normal, veo a las personas, normales.

-Ya, normales son todos, los que salen en blanco y negro o los de color -l'aclareixo.

-No, quiero decir que son normales, o sea, como nosotros, normales.

La Isabel està a punt dels desbordament.

-¿Pero usted los ve en color o en blanco y negro?

-Ya te he dicho que normal, o sea como nosotros, con al piel así, como nosotros.

Silenci.

-¿Usted sabe que hubo un psiquiatra muy famoso, Froid, aunque se escribre Freud, que interpretaba los sueños?

-Ahhh, pues no.

La Isabel ja no pot més.

-Froid que s'escriu Freud? Això li dius a una dona de 82 anys? Com pots ser tant ridícul?

Abans d'engegar-me posa la cirereta:

-Avui el protagonista ets tu.

Bonka

Els preparo cafè descafeïnat a la cuina.

La Paquita diu: "Jo, si portés cafeïna no podria dormir en tota la nit".

El Pepe li dona la raó.

-Un día tomé uno por equivocación y no pegué ojo en toda la noche.

La cafetera xiula. Els hi serveixo amb gots, glaçons i una mica de sucre.

La Cande, com sempre, el troba "buenísimo".

La Paquita em pregunta la marca.

-Soley -dic.

Beu una mica, el paladeja, i diu:

-El millor és el Voska.

-Que no, Paquita -talla el Pepe-. Que eso es un licor que se beben los rusos.

-Que no, señor Pepe, que se lo digo yo, que se escribe con uve, o, ese, ka y a.

La Cande se'l pren aliena al dilema.

-Pues yo lo encuentro buenísimo.

Jo em peto a la cuina.

La veu de la Isabel arriba des de la sala en ajuda de la seva mare.

-Mama, se llama Bonka.

-¿Pues es lo que decía yo, no? -es sorprén la Paquita.

Maragall

Avui farem el gelat de cada tarda a Rupià. Abans d'entrar al poble, informo als avis que a Rupià té casa l'ex president Maragall. El Pepe s'ho pensa una mica abans de dir:

-El Maragall tiene un hermano que también chupa del bote.

Aparquem davant de les cases de l'arquitecte Auqué i anem passejant fins a la plaça. Quan entrem sota les porxades dibuixem un retrat costumista. Les iaies agafades del braçet, el Pepe amb la seva panxa tipus Montgrí, jo com un pastor davant del ramat... Ens seiem a l'única taula lliure de l'única terrassa de l'únic bar.

L'observació de la iaia Paquita ("Este que hay detrás no és...?") coincideix en el temps amb el xiscle que em dirigeix el president ("Eiii!").

Tots mirem de cop cap a la taula del costat. Allí hi és en Pasqual, perfectament conjuntat: pantalons vermells, camisa vermella, espardenyes blanques...

El Pepe no dona crèdit. S'aixeca darrera meu i rendeix honors al president. Només li cal petonejar-lo. Ara ja té la Gran Anècdota de les Vacacions. Allò que sempre més explicarà a tothom.

-Hay que ver lo sencillo que es el tío -repetirà a les iaies quan tornem cap a casa-.

Que un president de la Generalitat li pregunti d'on és, i li faci fotos amb el mòbil, i a sobre porti espardenyes, és més del que podia arribar a imaginar.

Cavellers

La iaia Cande s'ha estirat sobre la gespa i ha començat a donar pesades voltes sobre si mateixa. Gaudeix exageradament.

-Es lo que yo hacía cuando era pequeña: revolcarme en la hierba -diu.

El Pepe i la Paquita se la miren encuriosits.

Quan acaba la festa la Cande es posa de genolls, aixeca una cama, fa diversos intents, però l'altra no li acompanya. Crida a la Paquita perquè li ajudi. La paquita estira amb totes les seves forces, però no aconsegueix moure-la.

-Es que pesa usted mucho, señora Cande.

El Pepe, que es manté aliè i a la mateixa distància que ha guardat en els darrers 85 anys, s'apropa i ho intenta.

-Cande, yo es que no puedo.

Jo me'ls miro des de la finestra de la cuina i espero el moment en que la Cande -el genoll sobre la gespa qual guerrer a l'espera de ser investit cavaller- giri el cap i cridi.

-¡Eugenio, baja a ayudarme!

Ensiam

Una iaia talla l’ensiam amb parsimònia mentre reflexiona en veu alta.
-Yo a mi marido nunca le he dicho que no. Total, son diez minutos...
-I tant!
-Es que si no va bien servido, lo va a buscar a otra casa y al final quien sale perdiendo eres tú –conclou.

Al súper

Vam visitar el supermercat més gran de l'Estartit. Les iaies es van entossudir a conèixer-lo. Tot passejant per les fileres de prestatges plens de productes exposats a les hordes de turistes estrangers, imaginava Almodovar filmant-nos. La Cande amb la seva "xivata" i el barret antisol. La Paquita del bracet de la Cande explicant-li que tot, absolutament tot el que hi veia, ella ja l'havia vist abans. En sortir, jo amb el carret ple buscant on havien deixat el cotxe; l'Isabel del bracet de les dues iaies, la Cande murmura no se què d'un bosc mentre alça el bastó assenyalant els camps de blat de moro.

-Me llevais a aquel bosque y lo hago -diu.

"Allí" és la rotonda que dona accés al súper, una illa guarnida per canyes de bambú situada al bell mig de la carretera que uneix l'Estartit i Torroella.

La Isabel triga en reaccionar.

-¿Cómo dice?

La iaia Cande no s'entera. Cal cridar més.

-¿CÓMO DICE?

-Que me han hecho más efecto del que esperaba las hierbas que me tomo por la noche y he de hacerlo ya, ya.

Jo aturo el carro i obro el cotxe. Penso en el tràveling que faria Almodovar: la iaia es baixa les calces i s'ho fa allà mateix, sobre l'asfalt de l'aparcament, què carall.

La iaia s'esvera. Les herbes no donen marge.

Mentre espero fora del water al que amablement ens ha adreçat la caixera marroquina del súper, penso en el que ens espera.

God bless America!

Sis del matí, dotze de la nit a Chicago. Obama parla als ameri- cans que l’han elegit president i al món sencer. Amb paraules de líder mundial i de predicador d’església de barri. Apel•la al valors. Diu que vol canviar per a fer-lo més col•lectiu el sacrosant individualis- me nord-americà. No retreu la misèria –econòmica, política, de- mocràtica...- en que els neoconser- vadors –des de Reagan a Bush fill, el pitjor president de l’historia- han deixat el seu país i el món. Subratlla amb paraules sinceres els valors i l’esforç del seu rival McCain. El convida a col•laborar en benefici del bé comú. Reivindica la vigència del “somni americà”. El somni de que a EE.UU tot és possible si es vol aconseguir. No solament l’enriquiment. També els ideals. Les conviccions. Les fes.

Escolto a la ràdio el seu discurs i m’emociono. Penso en el món caòtic que deixen els neoconservadors. En les conseqüències de la seva política internacional, en els atemptats de l’11-S i la seva reacció militar i política de caràcter neofeixista. Les guerres d’Irak i d’Afganistan; la seva posició inamovible i prepotent a Orient Mitjà. En les tortures d’Abu Ghraib i en el camp de concentració de Guantánamo. En l’abandó dels ciutadans a les inundacions de Nova Orleans. En la política armamentista i el dèficit comercial i energètic generador d’atur i misèria en que han deixat els EE.UU. En la crisi financera conseqüència de la desregulació dels mercats financers que va iniciar Reagan als anys 80 i que no ha cessat fins que l’estafa de les hipoteques subprime ha posat tot el món occidental en situació de fallida. El mercat i el seu rei el diner han eclipsat i substituït qualsevol altre figura moral durant els darrers trenta anys. Fins que de les cendres mateixes de la desfeta, de la convicció generalitzada de que tot és inevitablement cínic, inevitablement corrupte, inevitablement inevitable, sorgeix Obama amb la seva retòrica de predicador i parla al seus d’esperança i de canvi. Parla de recuperar el somni, de la força de les conviccions i de les fes –en Deu, en la nació, en l’empenta individual- i convenç quasi 60 milions de votants, ara sí, que un altre món és possible.

De la mateixa manera en que com a ciutadà del món estic content i m’afegeixo a la renovada crida a l’esperança, si fos polític, si fos polític europeu, espanyol o català, estaria profundament amoïnat.

Perquè sent europarlamentari, veuria clar que l’estil Obama amenaça el meu futur de buròcrata sense conviccions i sense idees.

Perquè sent diputat al Parlament de Catalunya veuria amenaçada la llei electoral que em permet viure de la política sense que els meus votants ni tant sols en coneguin, perquè la llei electoral creada per reforçar els partits quan a Espanya no hi havia, de partits, serveix ara per blindar el poder d’uns partits sense democràcia interna comandats per aparells farcits de gestors mediocres sense cap alçada de mires.

I si fos edil d’un Ajuntament, sense cap altra preparació que l’experiència de gastar els diners de tots en projectes que jo no faria si els diners sortissin de la meva butxaca, m’aniria corrent a fer classes de formació humanística.

Perquè amb Obama torna la política entesa com a discurs moral dirigit al cor i al cervell –és a dir, a la consciència- de les persones. I fuig –ha d’acabar-se d’una vegada- el regne dels gestors incapacitats de mirar més enllà de l’índex borsari o del IPC, de tant acostumats com estan a mirar el dit del líder quan aquest assenyala el cel.

Memòria de Cristina Kaufmann

El passat diumenge dia 19 es van donar els premis Farel (Festival internacionals de films de temàtica religiosa) a Neuchatel, Suïssa. El primer premi de pel•lícules de durada mitjana (20-40 minuts) se’l va endur el barcelonès Francesc Grané pel film Cristina Kaufmann: re-crear soledats, produït per Eulogos Media. El jurat ha reconegut “el fons i la forma de l’obra”, en la qual “el missatge evangèlic és anunciat de manera simple, sense ser simplista; lluminosa, sense ser amanerat; i veritable, sense amagar o negar els problemes de la implicació de l’Església en la societat”. Als premis es van presentar més de 200 treballs produïts majoritàriament per televisions d’arreu del món. El de Grané s’ha filmat amb una càmera domèstica. Hi havia treballs que abordaven temàtiques sobre tradicions espirituals com la budista, l’islam, el judaïsme, el cristianisme, les tradicions aborígens de Filipines, entre d’altres.

EL DIRECTOR
Francesc Grané és professor de Comunicació a la Universitat Ramon Llull, ha treballat a la televisió catalana com a guionista, redactor i director de programes. És el director de Eulogos Media, una productora dedicada al tractament d’“experiències humanes en profunditat i a les aventures de l’esperit”. La vida de Cristina Kaufmann, la monja carmelita descalça que va passar 40 anys al Carmel de Mataró és un exemple d’aquest enunciat. “El film –explica Grané-, és una aproximació a allò que és el motor generador de vida de milions de persones: l’experiència de Déu des de les pròpies soledats”. Desprès de l’experiència, Grané va descobrir que la vida contemplativa no és una manera d’allunyar-se del món. Ans al contrari. Va descobrir que a dins d’una comunitat de religioses de clausura es troben persones profundament compromeses amb el món que les envolta. “Resumint –fa un joc de paraules-: que hi ha alternatives possibles a la forma de vida buida de sentit per la que milions de persones perden la vida”.

LA PROTAGONISTA
Cristina Kaufmann va néixer l’octubre de 1939 a Baden, una petita ciutat de la Suïssa alemanya propera a Zuric. Va venir a Espanya atreta per una pintura del Greco i per les obres de Santa Teresa i San Juan de la Cruz. El 1964 va entrar al convent de clausura que l’ordre dels Carmelites, fundada per Santa Teresa, te a la ciutat de Mataró. El 1973 la comunitat li va confiar el govern del convent. Cristina va ser priora durant 25 anys. El 1984 va ser entrevistada per Mercedes Milà a TVE, i les seves paraules i experiència van tenir un gran ressò. La seva vida reclosa, la seva espiritualitat i alhora el seu gran coneixement dels problemes del món, van causar un gran impacte. Tothom i a tot arreu li demanaven que expliqués la seva vivència. La seva comunitat ho explica d’aquesta manera: “La Vida, que es el pan de cada día de nuestra vida, no puede, no debe quedar recluida en una despensa vallada e inaccesible, a los millones de humanos que van muriendo de hambre de ésta Vida y a quienes denominamos hermanos.”
L’opció per l’obertura al món i als “germans” situa a Cristina al capdavant del moviment renovador que va impulsar el Concili Vaticà II. "Creo –llegeixo un dels seus textos- que el momento presente exige un doble movimiento: primero, salir de una instalación en estructuras de aislamiento para aprender a vivir en la intemperie de la pluralidad y el desarraigo de seguridades penúltimas, y segundo, entrar dentro de nosotras mismas, en el más profundo centro, dentro del "castillo interior".
Però no totes les comunitats carmelites espanyoles participaven de la mateixa idea. Els integristes –92 convents de l’ordre a Espanya, un 12% del total- es van manifestar contraris a l’obertura i van reclamar major rigor i tancament.
Desprès d’anys de confrontació interna, a començaments dels 90, el Papa Juan Pau II va beneir el cisma i va deixar que s’aprovessin les Constitucions presentades pels integristes, desafiant i deixant en evidència la corrent renovadora majoritària.
La Cristina, priora, poeta, intel•lectual d’alt nivell, estava indignada per la decisió papal.
“Estem furioses i disgustades per la decisió del Papa i per la forma en que les integristes han aconseguit tirar endavant els seus plans, feta al marge de l’ordre i amb l’ajuda dels poders fàctics de l’Esglèsia”.

AL CARMEL DE MATARÓ (1991)
És el que em va dir a una sala en penombra al Carmel de Mataró. Jo havia anat a l’entrevista commogut per la lectura dels seus poemes i pel misteri que envolten els convents de clausura. La por a la reacció de l’Esglèsia i les conseqüències que podria tenir per la seva comunitat li va obligar a posar-me l’anonimat com a condició perquè l’entrevistés. Així ho vaig fer constar a l’entrevista que va sortir publicada a La Vanguardia el 27 de desembre de 1991.
-¿Qué van a hacer ahora?
-No sabemos si reaccionar como San Juan de la Cruz, que fue hecho preso y no denunció a sus captores, o como nos pide el corazón, que implicaría clamar contra el autoritarismo de este Papa.
Van optar per seguir el consell que els va fer el general de l’ordre, Felipe Sainz de Baranda: “mantendremos un silencio dolorosísimo”.
-¿Es difícil pertenecer a una Iglesia en la que uno no se siente aceptado? -li vaig preguntar. I va respondre amb contundència:
-Usted se refiere a la jerarquía, no a la Iglesia. En este momento en que sufrimos la victoria de una minoría que no ha actuado con conciencia ni con verdad, debemos ver a la Iglesia como santa y pecadora a la vez.
-Está usted realmente furiosa.
-Digo lo que digo, y me traiciono, porque me gustaría ser como San Juan de la Cruz, capaz de vivir este momento con amor. Pero el amor no es ciego, es clarividente.
-¿Qué le diría al Papa que ha bendecido a la minoría integrista y no les atiende a ustedes?
-Que sólo Dios es Dios y que el Papa –lo digo con todo respeto y dolor- es finito y mortal. Le acepto y le quiero como Pedro; pero como Wojtyla, le diría que se ha equivocado.

A LA INTEMPÈRIE
Els integristes van aconseguir més del que havien imaginat. Al 2001, quan va acabar el seu mandat al capdavant de la comunitat, Cristina va posar en pràctica els seus desitjos de “viure a la intempèrie”, d’una manera més eremítica, aïllada i en contacte amb la natura. Se’n va anar a viure a una petita casa a Les Guilleries (Girona). La seva comunitat ha escrit que “allí se sentia plenamente feliz y realizada”. La felicitat li va durar poc. Al març d’aquell mateix any li va sortir un petit bony al coll. Era un càncer limfàtic. Cristina va morir cinc anys desprès, l’abril de 2006.

Tres mestres, tres amics

La generació de periodistes catalans que van fer la transició política comencen a fer “mutis por el foro”. Uns s’han anat forçats pel destí –com l’Ernest Udina-, o la malaltia –com en Josep Maria Huertas o Gonzalo Pérez de Olaguer-. Altres perquè, arribada l’edat de prejubilació, les seves empreses han prescindit d’ells –com la Maria Eugenia Ibáñez-, i no han tingut més remei que tancar l’ordinador. Aquesta va ser la generació que va desplaçar els periodistes que, com el sistema franquista, es van quedar obsolets o no van saber fer a temps l’aggiornamento que l’època requeria. Un conjunt que entenia la professió com un ofici i que per exercir-la trobava imprescindible tenir una bona formació humanística, una opinió pròpia davant dels fets i una actitud ètica a l’hora d’explicar-los i valorar-los. Uns valors tots ells molt apreciats en els primer anys de canvi però que desprès s’han anat aigualint i transformant fins arribar als actuals, que tornen a ser els de sempre.

Ara s’atorguen a Manresa els Premis Nacionals, i tres membres d’aquesta generació reben el de Periodisme. Són el “pessimista lúcid” José Martí Gómez, el cronista de la Barcelona senyora, Lluís Permanyer i el perpetu “enfant terrible” Joan de Sagarra.

Dels tres només puc dir coses bones, perquè a més de mestres, són amics. Martí ha estat –amb Josep Maria Huertas- el meu model de referència professional. El mestre al que imitar. De Permanyer he après que les ciutats es poden estimar fins i tot amb la mateixa passió física amb que s’estima a les persones. I de Sagarra –al que no suportava quan escrivia rumbas al Tele-eXprés, perquè es reia de les coses que per a mi eren aleshores sagrades- he après una cosa fonamental. Que per suportar aquest món agressiu i decebedor, alguns cronistes sensibles han d’inventar-se un barri feliç en el que poder sobreviure, encara que sigui amagant-se darrera una màscara i comptant amb l’ajut d’una ampolla de whisky (irlandès si és possible).

Als tres els felicito i els dono les gràcies, des d’aquest racó virtual, per tot el que ens han ensenyat de la vida, del periodisme i de Barcelona

Camí a la gran pregunta

He vist Camino, la pel·lícula que és alhora el nom de la protagonista (Nerea Camacho, una nena preciosa) i el de l’obra principal de Escribá de Balaguer, el fundador de l’Opus Dei. La història s’inspira en la de la nena Alexia González-Barros, que va morir a causa d’una greu malaltia quan tenia 14 años, el 1985, i que ara està en procés de beatificació. La pel·li, dirigida pel madrileny Javier Fesser està molt ben feta. Te grans actors, com en Jordi Dauder (que fa de capellà de l’Opus) i la Carme Elias (la mare de la nena) i Nerea Camacho, els ulls de la qual omplen de llum tota la pantalla tota l’estona. El tema de fons és molt vell. Si Deu es el pare bo que ens estima, ¿per què ens fa patir i sofrir fins als límits esgarrifosos que ho fa aquesta nena angelical afectada d’un tumor maligne? La seva família –la mare convençuda, el pare amb dubtes- ho tenen clar. Deu els posa a prova abans d’emportar-se al cel a la seva nena estimada. El director i guionista Javier Fesser també ho te clar. Succeeix perquè som humans subjectes a les lleis naturals, sense que res sobrenatural tingui a veure. Perquè Deu -com el mr. Peebles protagonista d’un conte que acabarà guardat a la biblioteca al costat del Camino de l’Opus- no existeix.

La pel·li dóna per una llarg discussió final. Sobre el sentit de dos camins vitals que porten a la negació de la vida mundana que planteja l’Opus (i la reclusió en una altra més espiritual que el director retrata com sectària, estèril, masclista...) i el ball entre flors i cançons de Shakira que representa el model infantil de la societat actual, basat en el consum. Els de l’Opus, com era d’esperar, ja s’han queixat de que la pel·lícula els deforma. Quan més es queixin, més publicitat gratuïta i més espectadors. Però si be és cert que els presenten d’una manera esquemàtica i estereotipada, també es pot dir que se’ls retrata amb respecte. És la contraposició equívoca entre dues històries paral·leles –els somnis de la nena amb Jesús, el nen del que s’enamora, i les invocacions dels pares i els capellans al Jesús de l’Evangeli- la que fa possible una narració respectuosa, perquè el missatge no són les històries, sinó el contrast entre elles.

Us recomano que aneu a veure Camino, en la seguretat que no sortireu indiferents. I us deixo amb unes paraules del director, Javier Fesser, perquè continueu meditant.

“Ojalá haya conseguido transmitir todo lo que estas historias me han sugerido alejado de estereotipos y prejuicios, dejando espacio al espectador, porque mi posición es justo la contraria a la que el título sugiere: nada más lejos de la intención de la película que marcar un camino, señalar a nadie, o decidir quién está en lo cierto y quién no. Lo único que esta historia critica es la actitud de aquellos y aquellas que se empeñan en evangelizar e imponer a los demás su punto de vista, sea para alabar a San Benito, sea para hablar catalán, o sea para pertenecer al Real Madrid.”