Camí a la gran pregunta

He vist Camino, la pel·lícula que és alhora el nom de la protagonista (Nerea Camacho, una nena preciosa) i el de l’obra principal de Escribá de Balaguer, el fundador de l’Opus Dei. La història s’inspira en la de la nena Alexia González-Barros, que va morir a causa d’una greu malaltia quan tenia 14 años, el 1985, i que ara està en procés de beatificació. La pel·li, dirigida pel madrileny Javier Fesser està molt ben feta. Te grans actors, com en Jordi Dauder (que fa de capellà de l’Opus) i la Carme Elias (la mare de la nena) i Nerea Camacho, els ulls de la qual omplen de llum tota la pantalla tota l’estona. El tema de fons és molt vell. Si Deu es el pare bo que ens estima, ¿per què ens fa patir i sofrir fins als límits esgarrifosos que ho fa aquesta nena angelical afectada d’un tumor maligne? La seva família –la mare convençuda, el pare amb dubtes- ho tenen clar. Deu els posa a prova abans d’emportar-se al cel a la seva nena estimada. El director i guionista Javier Fesser també ho te clar. Succeeix perquè som humans subjectes a les lleis naturals, sense que res sobrenatural tingui a veure. Perquè Deu -com el mr. Peebles protagonista d’un conte que acabarà guardat a la biblioteca al costat del Camino de l’Opus- no existeix.

La pel·li dóna per una llarg discussió final. Sobre el sentit de dos camins vitals que porten a la negació de la vida mundana que planteja l’Opus (i la reclusió en una altra més espiritual que el director retrata com sectària, estèril, masclista...) i el ball entre flors i cançons de Shakira que representa el model infantil de la societat actual, basat en el consum. Els de l’Opus, com era d’esperar, ja s’han queixat de que la pel·lícula els deforma. Quan més es queixin, més publicitat gratuïta i més espectadors. Però si be és cert que els presenten d’una manera esquemàtica i estereotipada, també es pot dir que se’ls retrata amb respecte. És la contraposició equívoca entre dues històries paral·leles –els somnis de la nena amb Jesús, el nen del que s’enamora, i les invocacions dels pares i els capellans al Jesús de l’Evangeli- la que fa possible una narració respectuosa, perquè el missatge no són les històries, sinó el contrast entre elles.

Us recomano que aneu a veure Camino, en la seguretat que no sortireu indiferents. I us deixo amb unes paraules del director, Javier Fesser, perquè continueu meditant.

“Ojalá haya conseguido transmitir todo lo que estas historias me han sugerido alejado de estereotipos y prejuicios, dejando espacio al espectador, porque mi posición es justo la contraria a la que el título sugiere: nada más lejos de la intención de la película que marcar un camino, señalar a nadie, o decidir quién está en lo cierto y quién no. Lo único que esta historia critica es la actitud de aquellos y aquellas que se empeñan en evangelizar e imponer a los demás su punto de vista, sea para alabar a San Benito, sea para hablar catalán, o sea para pertenecer al Real Madrid.”