“Jessi, bajas?”

En la metròpoli no creuen els polítics. Però és una realitat a la qual ja canten els poetes. Si més no, dos d’ells, Lluís Calvo (Saragossa 1963) i Jordi Valls (Barcelona, 1970), autors del primer poema dedicat a la ciutat real que, tot i haver-se publicat fa mig any, no deixa de recollir elogis. (Vegeu el comentari de Marc Andreu). El poemari es titula “Última oda a Barcelona”, on, seguint la tradició dels Verdaguer, Maragall, Goytisolo... els dos poetes lloen la ciutat d’ara sense oblidar la Barcelona de sempre.

Calvo i Valls tenen idees pròpies sobre la funció de la poesia: “La poesia no és un gènere literari, sinó una actitud davant la vida”. I dels poetes: “La feina del poeta és defugir qualsevol universalitat que tendeixi a engolir-lo”. També de la seva importància social: “Perquè la política –i tota poesia ho és- no comença en els mots, ans hi rau. I culmina en les accions”. Així que fidels a aquests principis, o impulsats per ells, els dos poetes es van transfigurar en reporters i –fent allò que ja no practiquem- van trepitjar els contorns de la ciutat central, des de la plaça del Rellotge del barri del Fondo a Santa Coloma, al barri de Sant Cosme del Prat, tot passant per Poblenou, Torre Baró la presó Model i Mercabarna. En aquests indrets periurbans han mirat la realitat i, transcendit allò palpable -que això és el que els diferencia dels reporters-, ens la presenten en forma poètica, tant en ritme com en discurs.

Recomano vivament aquest llibre a qui hagi caigut en el parany d’obrir aquest blog.

Però també a tots els qui s’hagin emocionat amb el poema de Gil de Biedma “Barcelona ja no és bona”. També als qui pensin que “hem perdut el nord i hem oblidat el sud”. Als qui aquest estiu han sentit que “tots som turistes d’un mateix infern”. També els agradarà als qui des de la finestra de casa o de l’autobús han vist com “bandades de vells / asseguts als bancs treuen pit esperant/ el pas de les hores”.

També cal que llegeixen Última oda a Barcelona els qui, potser dient-lo d’una altra manera, els fa mal la bellesa falsa d’aquesta ciutat que empra el “maquillatge per amagar les arrugues”. I als qui algun cop s’han sentit prop de l’infern en veure des de la ronda Litoral el que es coïa a Can Tunis. “Aquí hi hagué els banys Zoraya,/ -el passeig de la Mare de Déu dels Ionquis-/ i els pas de l’autobús 38 cap al no-res”. Els agradarà als qui, tot rememorant Maig es preguntin “Perquè cap vers no surt de les llambordes/ que no tingui nom de barricada”. I pensin que cal fer alguna cosa. “El contrapès és nítid:/ no toquis més la melodia: crea-la.” Per exemple, en favor de la llengua. “Quines paraules t’encalcen / en les cent setanta llengües/ dels que han vingut a refundar la teva?” I sobretot i especialment, recomano el llibre als poetes de l’Acadèmia, als que Calvo i Valls pregunten, ara que tot és “multicultural, multicolor i multisala”, “quin poema escriuria, aquí –al Camí del Fondo- el Mestre Foix?” Insisteixen: “Digueu-ho clarament, caguerris de part alta.” O ecopijos de pa sucat amb oli. “I a la beata del loft, que mai viuria aquí/ una estada ben llarga al pis pastera”.

He dit que Calvo i Valls han fet de reporters poètics. I que el que fan a Última oda a Barcelona és reconstruir la realitat transcendint-la amb les armes de la poesia. Cap selecció millor per comprovar-ho que aquests versos que delitaran Bigas Luna –recordeu la seva pel·lícula “Soy la Juani”- i al president Pujol, fascinat per les Juanis reals que Lea del Pozo va descriure a la Revista de La Vanguardia.

És aquest:

La realitat, però, és un jove

amb xandall del Pryca

i rasurat a l’u que atura el cotxe tunejat

i, amb la música hipnòtica a tot volum,

a crits reclama: ‘¿Jessi, bajas?’

I Jessi, com deesa suburbial,

fendint el vent amb veu furient, respon:

‘Bajaré cuando me salga del coño!’

Aquesta és la manera de demostrar l’amor:

així la dolça Dorothy, la idolatrada Beatriu

i l’excelsa Margarida de Goethe

-ja ultratjades, trepitjades i afollades-

obren pas a l’encantadora Jessi:

la nova flor que regna a la ciutat.

No es podia compondre un retaule de la Barcelona metropolitana amb imatges més precises.