Carta del pare, un poema de Pere Rovira

La mar besant-te els llavis,

una ombra d'eucaliptus, una fulla de menta

potser faran somriure el temps

i sentiràs cristalls de veu petita,

de cançons i preguntes, i veuràs uns peuets esborrant-se

sobre l'arena d'una tarda trista.

Tu sabràs que vénen d'un estiu molt feliç

a buscar-te. Nosaltres no hi serem.

Ja farà temps que no serem en els teus somnis

ni en el teu sofriment. Et farem llàstima,

tan vells i tan absurds, sempre encara amb els llibres,

el tabac, la mania de tenir-nos a prop,

sols, en aquesta casa lluminosa,

plantant cara a l'hivern.

La vida t'haurà pres la nostra vida d'ara,

i no ens recordaràs

joves i forts, estimant-te

amb un amor, ja ho sé, que tu voldries

diferent i que haurà canviat poc.

Però l'oblit és natural,

i les coses només tornen quan volen.

Que aquests versos t'ajudin a tornar

a una casa feliç en els dies dolents.

-->

La gran Poma. Primavera a Nova York

Punxa aqui si vols veure l'àlbum de fotos Primavera a Nova York

Catalans per voluntat pròpia

Fa uns anys, el propietari de la Fira d’abril de Catalunya, Francisco García Prieto, em va dir que això de la immigració havia canviat. Que els andalusos ja no són els immigrants. Que els immigrants, ara, són uns altres. L’observació resulta obvia. Però vol dir moltes més coses. Si els andalusos com ara ell, que va néixer a Huelva, ja no eren immigrants, aleshores què eren? I el que per ell era més important: amb quina excusa els convocaria a la seva multitudinària festa?

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que xarnego és el fill d’una persona catalana i d’una de no catalana. O, també, un castellanoparlant resident a Catalunya. Dues definicions que no encaixen a la figura del president Montilla, ni en la de tants milers i milers de catalans. La paraula xarnego, com la de immigrant referint-se als que van arribar fa 40 anys del sud d’Espanya, s’haurien d’arxivar. Perquè, a veure, no havien quedat que era català tothom que viu i treballa a Catalunya i té voluntat de ser-ho? Doncs ja està. Tots catalans. Com diu l’himne del Barça: “tant se val d’on venim, / si del nord o del sud, / una bandera ens agermana”.

El problema del propietari de la Fira d’Abril, en Francisco García Prieto, és que ell potser no ho ha volgut, ser català. I ara es troba que ni és d’aquí ni és d’allà. I que allò que fins ara el definia, la seva permanent condició d’immigrant, també li han presa. Però aquest és el problema de molt poca gent. De fet la immensa majoria, la gent que ha arrelat aquí i aquí han prosperat i han criat els seus fills, els catalans d’origen immigrant, vaja, el que menys volen és aparèixer com anticatalanistes. Del Barça i més catalans que ningú. Observeu si no què fan els fills dels nous immigrants. Estudien i es prenen més seriosament l’aprenentatge de la llengua catalana que els nostres propis escolars. La voluntat de ser-i i de prosperar és en els immigrants el valor principal.

Així que, sis plau, oblidem-nos ja de la paraula immigrant, i de la paraula xarnego, i parlem amb propietat. Catalans de molts llocs i molts orígens. I d’aquí uns anys, de molts colors i de moltes religions. Catalans que ho són amb més mèrit que els que han nascut a Catalunya. Perquè ho són per voluntat pròpia.

Un altre atemptat al patrimoni de l'Empordà!

Parlavà és un municipi privilegiat de la plana empordanesa, segons diu la seva web municipal. Un municipi que s'enorgulleix de la seva història medieval i de les seves manifestacions culturals, entre elles la del seu cor de veus masculines. Parlavà té un alcalde de CiU, Isidre Jordi i Bofill, que va destacar per la seva sensibilitat i dedicació al poblat ibèric d'Ullastret. I té com a veïns a gent principal de tot el país, alguns d'ells d'anomenada nacional. Parlavà té també un petit nucli pedani anomenat Fonolleres, en el que viuen -conviuen, i força bé- una comunitat autòctona minvant i una forana creixent, aquesta última composta en la seva totalitat per barcelonins. A Fonolleres hi ha una església del s. XVII -a la web municipal diu que és romànica- i té una plaça i uns carrers en els que encara és possible trobar l'ambient rural del poble agrícola que va ser. Exactament la web diu que "Fonolleres és un nucli situat al costat del riu Daró, on es conserva en bon estat l'església romànica dedicada a Sant Cristòfol, i encara es pot trobar algun testimoni residual d'un antic castell. L'estructura del nucli, de petites dimensions, juntament amb el seu emplaçament, fa que ens trobem en un indret on es pot gaudir d'una tranquil·litat extraordinària, enmig d'un paisatge típicament de la plana empordanesa".

Doncs ara mirin les fotos (aquí hi ha la col·lecció complerta) i vegin de quina manera una actuació municipal pot destrossar aquest paisatge ideal, malmetre l'harmonia d'un indret tranquil, exasperar els veïns que han vist com davant de casa seva s'han instal·lat aquest armaris de formigó i llauna que contrasten amb les seves parets de pedra, i, en fí, com es pot fer malbé el patrimoni comú.