God bless America!

Sis del matí, dotze de la nit a Chicago. Obama parla als ameri- cans que l’han elegit president i al món sencer. Amb paraules de líder mundial i de predicador d’església de barri. Apel•la al valors. Diu que vol canviar per a fer-lo més col•lectiu el sacrosant individualis- me nord-americà. No retreu la misèria –econòmica, política, de- mocràtica...- en que els neoconser- vadors –des de Reagan a Bush fill, el pitjor president de l’historia- han deixat el seu país i el món. Subratlla amb paraules sinceres els valors i l’esforç del seu rival McCain. El convida a col•laborar en benefici del bé comú. Reivindica la vigència del “somni americà”. El somni de que a EE.UU tot és possible si es vol aconseguir. No solament l’enriquiment. També els ideals. Les conviccions. Les fes.

Escolto a la ràdio el seu discurs i m’emociono. Penso en el món caòtic que deixen els neoconservadors. En les conseqüències de la seva política internacional, en els atemptats de l’11-S i la seva reacció militar i política de caràcter neofeixista. Les guerres d’Irak i d’Afganistan; la seva posició inamovible i prepotent a Orient Mitjà. En les tortures d’Abu Ghraib i en el camp de concentració de Guantánamo. En l’abandó dels ciutadans a les inundacions de Nova Orleans. En la política armamentista i el dèficit comercial i energètic generador d’atur i misèria en que han deixat els EE.UU. En la crisi financera conseqüència de la desregulació dels mercats financers que va iniciar Reagan als anys 80 i que no ha cessat fins que l’estafa de les hipoteques subprime ha posat tot el món occidental en situació de fallida. El mercat i el seu rei el diner han eclipsat i substituït qualsevol altre figura moral durant els darrers trenta anys. Fins que de les cendres mateixes de la desfeta, de la convicció generalitzada de que tot és inevitablement cínic, inevitablement corrupte, inevitablement inevitable, sorgeix Obama amb la seva retòrica de predicador i parla al seus d’esperança i de canvi. Parla de recuperar el somni, de la força de les conviccions i de les fes –en Deu, en la nació, en l’empenta individual- i convenç quasi 60 milions de votants, ara sí, que un altre món és possible.

De la mateixa manera en que com a ciutadà del món estic content i m’afegeixo a la renovada crida a l’esperança, si fos polític, si fos polític europeu, espanyol o català, estaria profundament amoïnat.

Perquè sent europarlamentari, veuria clar que l’estil Obama amenaça el meu futur de buròcrata sense conviccions i sense idees.

Perquè sent diputat al Parlament de Catalunya veuria amenaçada la llei electoral que em permet viure de la política sense que els meus votants ni tant sols en coneguin, perquè la llei electoral creada per reforçar els partits quan a Espanya no hi havia, de partits, serveix ara per blindar el poder d’uns partits sense democràcia interna comandats per aparells farcits de gestors mediocres sense cap alçada de mires.

I si fos edil d’un Ajuntament, sense cap altra preparació que l’experiència de gastar els diners de tots en projectes que jo no faria si els diners sortissin de la meva butxaca, m’aniria corrent a fer classes de formació humanística.

Perquè amb Obama torna la política entesa com a discurs moral dirigit al cor i al cervell –és a dir, a la consciència- de les persones. I fuig –ha d’acabar-se d’una vegada- el regne dels gestors incapacitats de mirar més enllà de l’índex borsari o del IPC, de tant acostumats com estan a mirar el dit del líder quan aquest assenyala el cel.

Memòria de Cristina Kaufmann

El passat diumenge dia 19 es van donar els premis Farel (Festival internacionals de films de temàtica religiosa) a Neuchatel, Suïssa. El primer premi de pel•lícules de durada mitjana (20-40 minuts) se’l va endur el barcelonès Francesc Grané pel film Cristina Kaufmann: re-crear soledats, produït per Eulogos Media. El jurat ha reconegut “el fons i la forma de l’obra”, en la qual “el missatge evangèlic és anunciat de manera simple, sense ser simplista; lluminosa, sense ser amanerat; i veritable, sense amagar o negar els problemes de la implicació de l’Església en la societat”. Als premis es van presentar més de 200 treballs produïts majoritàriament per televisions d’arreu del món. El de Grané s’ha filmat amb una càmera domèstica. Hi havia treballs que abordaven temàtiques sobre tradicions espirituals com la budista, l’islam, el judaïsme, el cristianisme, les tradicions aborígens de Filipines, entre d’altres.

EL DIRECTOR
Francesc Grané és professor de Comunicació a la Universitat Ramon Llull, ha treballat a la televisió catalana com a guionista, redactor i director de programes. És el director de Eulogos Media, una productora dedicada al tractament d’“experiències humanes en profunditat i a les aventures de l’esperit”. La vida de Cristina Kaufmann, la monja carmelita descalça que va passar 40 anys al Carmel de Mataró és un exemple d’aquest enunciat. “El film –explica Grané-, és una aproximació a allò que és el motor generador de vida de milions de persones: l’experiència de Déu des de les pròpies soledats”. Desprès de l’experiència, Grané va descobrir que la vida contemplativa no és una manera d’allunyar-se del món. Ans al contrari. Va descobrir que a dins d’una comunitat de religioses de clausura es troben persones profundament compromeses amb el món que les envolta. “Resumint –fa un joc de paraules-: que hi ha alternatives possibles a la forma de vida buida de sentit per la que milions de persones perden la vida”.

LA PROTAGONISTA
Cristina Kaufmann va néixer l’octubre de 1939 a Baden, una petita ciutat de la Suïssa alemanya propera a Zuric. Va venir a Espanya atreta per una pintura del Greco i per les obres de Santa Teresa i San Juan de la Cruz. El 1964 va entrar al convent de clausura que l’ordre dels Carmelites, fundada per Santa Teresa, te a la ciutat de Mataró. El 1973 la comunitat li va confiar el govern del convent. Cristina va ser priora durant 25 anys. El 1984 va ser entrevistada per Mercedes Milà a TVE, i les seves paraules i experiència van tenir un gran ressò. La seva vida reclosa, la seva espiritualitat i alhora el seu gran coneixement dels problemes del món, van causar un gran impacte. Tothom i a tot arreu li demanaven que expliqués la seva vivència. La seva comunitat ho explica d’aquesta manera: “La Vida, que es el pan de cada día de nuestra vida, no puede, no debe quedar recluida en una despensa vallada e inaccesible, a los millones de humanos que van muriendo de hambre de ésta Vida y a quienes denominamos hermanos.”
L’opció per l’obertura al món i als “germans” situa a Cristina al capdavant del moviment renovador que va impulsar el Concili Vaticà II. "Creo –llegeixo un dels seus textos- que el momento presente exige un doble movimiento: primero, salir de una instalación en estructuras de aislamiento para aprender a vivir en la intemperie de la pluralidad y el desarraigo de seguridades penúltimas, y segundo, entrar dentro de nosotras mismas, en el más profundo centro, dentro del "castillo interior".
Però no totes les comunitats carmelites espanyoles participaven de la mateixa idea. Els integristes –92 convents de l’ordre a Espanya, un 12% del total- es van manifestar contraris a l’obertura i van reclamar major rigor i tancament.
Desprès d’anys de confrontació interna, a començaments dels 90, el Papa Juan Pau II va beneir el cisma i va deixar que s’aprovessin les Constitucions presentades pels integristes, desafiant i deixant en evidència la corrent renovadora majoritària.
La Cristina, priora, poeta, intel•lectual d’alt nivell, estava indignada per la decisió papal.
“Estem furioses i disgustades per la decisió del Papa i per la forma en que les integristes han aconseguit tirar endavant els seus plans, feta al marge de l’ordre i amb l’ajuda dels poders fàctics de l’Esglèsia”.

AL CARMEL DE MATARÓ (1991)
És el que em va dir a una sala en penombra al Carmel de Mataró. Jo havia anat a l’entrevista commogut per la lectura dels seus poemes i pel misteri que envolten els convents de clausura. La por a la reacció de l’Esglèsia i les conseqüències que podria tenir per la seva comunitat li va obligar a posar-me l’anonimat com a condició perquè l’entrevistés. Així ho vaig fer constar a l’entrevista que va sortir publicada a La Vanguardia el 27 de desembre de 1991.
-¿Qué van a hacer ahora?
-No sabemos si reaccionar como San Juan de la Cruz, que fue hecho preso y no denunció a sus captores, o como nos pide el corazón, que implicaría clamar contra el autoritarismo de este Papa.
Van optar per seguir el consell que els va fer el general de l’ordre, Felipe Sainz de Baranda: “mantendremos un silencio dolorosísimo”.
-¿Es difícil pertenecer a una Iglesia en la que uno no se siente aceptado? -li vaig preguntar. I va respondre amb contundència:
-Usted se refiere a la jerarquía, no a la Iglesia. En este momento en que sufrimos la victoria de una minoría que no ha actuado con conciencia ni con verdad, debemos ver a la Iglesia como santa y pecadora a la vez.
-Está usted realmente furiosa.
-Digo lo que digo, y me traiciono, porque me gustaría ser como San Juan de la Cruz, capaz de vivir este momento con amor. Pero el amor no es ciego, es clarividente.
-¿Qué le diría al Papa que ha bendecido a la minoría integrista y no les atiende a ustedes?
-Que sólo Dios es Dios y que el Papa –lo digo con todo respeto y dolor- es finito y mortal. Le acepto y le quiero como Pedro; pero como Wojtyla, le diría que se ha equivocado.

A LA INTEMPÈRIE
Els integristes van aconseguir més del que havien imaginat. Al 2001, quan va acabar el seu mandat al capdavant de la comunitat, Cristina va posar en pràctica els seus desitjos de “viure a la intempèrie”, d’una manera més eremítica, aïllada i en contacte amb la natura. Se’n va anar a viure a una petita casa a Les Guilleries (Girona). La seva comunitat ha escrit que “allí se sentia plenamente feliz y realizada”. La felicitat li va durar poc. Al març d’aquell mateix any li va sortir un petit bony al coll. Era un càncer limfàtic. Cristina va morir cinc anys desprès, l’abril de 2006.

Tres mestres, tres amics

La generació de periodistes catalans que van fer la transició política comencen a fer “mutis por el foro”. Uns s’han anat forçats pel destí –com l’Ernest Udina-, o la malaltia –com en Josep Maria Huertas o Gonzalo Pérez de Olaguer-. Altres perquè, arribada l’edat de prejubilació, les seves empreses han prescindit d’ells –com la Maria Eugenia Ibáñez-, i no han tingut més remei que tancar l’ordinador. Aquesta va ser la generació que va desplaçar els periodistes que, com el sistema franquista, es van quedar obsolets o no van saber fer a temps l’aggiornamento que l’època requeria. Un conjunt que entenia la professió com un ofici i que per exercir-la trobava imprescindible tenir una bona formació humanística, una opinió pròpia davant dels fets i una actitud ètica a l’hora d’explicar-los i valorar-los. Uns valors tots ells molt apreciats en els primer anys de canvi però que desprès s’han anat aigualint i transformant fins arribar als actuals, que tornen a ser els de sempre.

Ara s’atorguen a Manresa els Premis Nacionals, i tres membres d’aquesta generació reben el de Periodisme. Són el “pessimista lúcid” José Martí Gómez, el cronista de la Barcelona senyora, Lluís Permanyer i el perpetu “enfant terrible” Joan de Sagarra.

Dels tres només puc dir coses bones, perquè a més de mestres, són amics. Martí ha estat –amb Josep Maria Huertas- el meu model de referència professional. El mestre al que imitar. De Permanyer he après que les ciutats es poden estimar fins i tot amb la mateixa passió física amb que s’estima a les persones. I de Sagarra –al que no suportava quan escrivia rumbas al Tele-eXprés, perquè es reia de les coses que per a mi eren aleshores sagrades- he après una cosa fonamental. Que per suportar aquest món agressiu i decebedor, alguns cronistes sensibles han d’inventar-se un barri feliç en el que poder sobreviure, encara que sigui amagant-se darrera una màscara i comptant amb l’ajut d’una ampolla de whisky (irlandès si és possible).

Als tres els felicito i els dono les gràcies, des d’aquest racó virtual, per tot el que ens han ensenyat de la vida, del periodisme i de Barcelona

Camí a la gran pregunta

He vist Camino, la pel·lícula que és alhora el nom de la protagonista (Nerea Camacho, una nena preciosa) i el de l’obra principal de Escribá de Balaguer, el fundador de l’Opus Dei. La història s’inspira en la de la nena Alexia González-Barros, que va morir a causa d’una greu malaltia quan tenia 14 años, el 1985, i que ara està en procés de beatificació. La pel·li, dirigida pel madrileny Javier Fesser està molt ben feta. Te grans actors, com en Jordi Dauder (que fa de capellà de l’Opus) i la Carme Elias (la mare de la nena) i Nerea Camacho, els ulls de la qual omplen de llum tota la pantalla tota l’estona. El tema de fons és molt vell. Si Deu es el pare bo que ens estima, ¿per què ens fa patir i sofrir fins als límits esgarrifosos que ho fa aquesta nena angelical afectada d’un tumor maligne? La seva família –la mare convençuda, el pare amb dubtes- ho tenen clar. Deu els posa a prova abans d’emportar-se al cel a la seva nena estimada. El director i guionista Javier Fesser també ho te clar. Succeeix perquè som humans subjectes a les lleis naturals, sense que res sobrenatural tingui a veure. Perquè Deu -com el mr. Peebles protagonista d’un conte que acabarà guardat a la biblioteca al costat del Camino de l’Opus- no existeix.

La pel·li dóna per una llarg discussió final. Sobre el sentit de dos camins vitals que porten a la negació de la vida mundana que planteja l’Opus (i la reclusió en una altra més espiritual que el director retrata com sectària, estèril, masclista...) i el ball entre flors i cançons de Shakira que representa el model infantil de la societat actual, basat en el consum. Els de l’Opus, com era d’esperar, ja s’han queixat de que la pel·lícula els deforma. Quan més es queixin, més publicitat gratuïta i més espectadors. Però si be és cert que els presenten d’una manera esquemàtica i estereotipada, també es pot dir que se’ls retrata amb respecte. És la contraposició equívoca entre dues històries paral·leles –els somnis de la nena amb Jesús, el nen del que s’enamora, i les invocacions dels pares i els capellans al Jesús de l’Evangeli- la que fa possible una narració respectuosa, perquè el missatge no són les històries, sinó el contrast entre elles.

Us recomano que aneu a veure Camino, en la seguretat que no sortireu indiferents. I us deixo amb unes paraules del director, Javier Fesser, perquè continueu meditant.

“Ojalá haya conseguido transmitir todo lo que estas historias me han sugerido alejado de estereotipos y prejuicios, dejando espacio al espectador, porque mi posición es justo la contraria a la que el título sugiere: nada más lejos de la intención de la película que marcar un camino, señalar a nadie, o decidir quién está en lo cierto y quién no. Lo único que esta historia critica es la actitud de aquellos y aquellas que se empeñan en evangelizar e imponer a los demás su punto de vista, sea para alabar a San Benito, sea para hablar catalán, o sea para pertenecer al Real Madrid.”

L'hora del tu i jo

Leopoldo Abadía, engeninyer industrial i ex professor de l’IESE –escola de negocis vinculada a l’Opus Dei-, ha conegut la fama ara que està jubilat i ha fet un blog sobre economia que te centenars de seguidors. Partint de la lectura continuada d’un diari generalista –La Vanguardia- un altre especialitzat en economia -Expansión- i del setmanari The Economist, -i, es clar, amb el seu background professional- ha anat explicant dia a dia i en llenguatge planer l’evolució de la crisi econòmica. Si algú té interès en assabentar-se fill per randa només ha de consultar aquesta extensió del seu bloc que ell anomena Crisi financera NINJA .
Al fulletó de propaganda municipal Barcelona informació que l’ajuntament m’ha enviat a casa hi ha una columna dòpinió del senyor Abadía, en la que, desprès de reconeixer que efectivament “estamos vivienda una crisis muy seria”, anima als ciutadans “los de aquí por nacimiento y los de aquí por adopción” a sacar adelante “esta Barcelona que ya nos pertenece”.
La seva recepta per aconseguir-ho és: “luchar para salir adelante, sin esperar a que nos echen una mano”. Perquè el que ens passi en els propers anys “depende exclusivamente de lo que hagamos ahora tú y yo”.
Un crit a la responsabilitat individual que amaga la decepció en els col•lectius.
Poseu al costat de crisis qualsevol altre substantiu (econòmica, religiosa, política, jurídica, esportiva...) i la crida continuarà tenint sentit.

La crisi i els grans projectes

L’alcalde Hereu exigeix als bancs que acompleixin el seu compromís de donar crèdits a les persones que han obtingut algun dels pisos protegits que l’ajuntament -amb notables esforços- aconsegueix que es construeixin a la ciutat. L'Ajuntament i la Generalitat s'estan trobant amb nombrosos casos de beneficiaris de pisos de preu concertat, que s'adjudiquen per sorteig entre els que compleixen uns determinats requisits, que una vegada construïts no poden ocupar-los perquè els bancs els deneguen els crèdits.

L’exemple mostra una de les mil cares que la crisi financera ens oferirà a partir d’ara. L’altra serà aviat la confirmació que la ciutat no podrà continuar bona part dels grans projectes urbanístics programats, perquè la financiació de la majoria d’aquests projectes depèn directament del fet que es facin –i es venguin- els pisos que es construeixen. Està per veure com resistirà la crisi l’anomenat model Barcelona de gestió municipal, que com vostès saben consisteix en fer treballar conjuntament el sector privat i el públic en la realització de projectes d’interès col·lectiu.

Amb la crisi paralitzant les empreses i el consum, i els diners públics canalitzats cap a la salvació del món financer, com es podran portar a terme els projectes programats? Els detractors del model Barcelona estaran contents. La crisi el ferirà de mort. Personalment m’entristeix. El model s’ha anat decantant a favor dels interessos privats. És cert. I necessitava un correctiu. Però entre allò desitjat –que la inversió sigui únicament pública, i que la ciutat creixi esponjada i no atapeïda- i la realitat pura i dura –l’Estat no inverteix a Catalunya-, el model Barcelona permetia una tercera via per anar fent.

Tots els grans projectes en marxa estan dissenyats sota aquest patró. Els negocis immobiliaris privats són decisius per finançar els equipaments i serveis públics. L’operació més important de totes és la construcció de l’estació intermodal de la Sagrera –l’edifici més gran que hi haurà a Barcelona- i la urbanització del seu entorn i de la franja que discorre al costat de les vies de tren fins a Sant Andreu de Palomar. L’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament han confiat en les plusvàlues de les 16.000 vivendes que s’ha previst construir per pagar l’enorme despesa de l’estació.

Una incògnita semblant pesa sobre el projecte de Can Batlló, l’antic recinte fabril de Sants. Una biblioteca, un centre d’atenció primària, un centre cívic, dos casals, una residència i un centre de dia per a gent gran, un centre multicultural i sendes residències per disminuïts psíquics i físics... depenen de la venda dels 1.656 pisos que s’han de construir en el recinte.

I què dir de les 11 hectàrees de terreny edificable alliberades a les casernes de Sant Andreu, on s’ha previst la construcció de 2.000 habitatges?

O de l’illa Philips, a Sants-Montjuïc, on els equipaments previstos estan condicionats igualment a la construcció de 300 pisos.

O de la Colònia Castells, a Les Corts, la remodelació de la qual no es podrà fer sense els 444 pisos projectats?

O els dos barris que l’alcalde Clos va projectar a La Verneda-Torrent de l’Estadella (districte de Sant Martí) i a La Marina del Prat Vermell (Sants-Montjuïc), en cada un dels quals s’han de construir més de deu mil vivendes?

Podria seguir enumerant projectes sobre els que penja una incertesa descarnada. Però prou núvols negres tenim ja sobre els nostres caps.

Per entendre la crisi

Fons tòxics, recessió, hipoteques subprrime, enfonsament de les borses, rescat d’entitats financeres, por, nacionalització de bancs, diners públics per salvar bancs privats, pànic,conseqüències imprevisibles sobre l’economia real, la que ens afecta directament a la majoria de persones. En poques setmanes estem descobrint termes econòmics el significat últim dels quals se’ns escapa. Costa entendre perquè de cop tot s’enfonsa i ens arrossega plegats. M’he llegit –i he subratllat- el llibre de George Soros El nou paradigma dels mercats financers. Per entendre la crisi econòmica actual que ha editat Edicions62. Soros (el famossíssim especulador financer, inversionista, filàntrop i activista polític liberal) va acabar d’escriure el llibre quan la crisi va esclatar, a finals del 2007. La versió catalana es va publicar el passat setembre. El text revela que Soros, -“art i part” de la realitat que explica- encerta plenament i s’avança a descriure el que ja està passant. Explica que la bombolla immobiliària que ha provocat la crisi global equival al valor real de tot el patrimoni dels Estats Units, i culpa d’aquesta inflada econòmica especulativa a la política ultraliberal de l’administració Bush, segons la qual l’Estat ha de deixar lliure el mercat, perquè aquest tendeix a l’equilibri.

He ordenat els textos que he subratllat i us els ofereixo amb epígrafs amb la intenció de que us ajudin a entendre el que està passant. Els textos entre cometes són literals. Els que van entre claudàtors [ ] són meus.

QUÈ HA PROVOCAT AQUESTA SITUACIÓ
“La crisi actual te l’origen a l’esclat de la bombolla immobiliària als EE.UU. Aquesta crisi és més gran que les altres crisis financeres que hem viscut durant les nostres vides. Totes aquestes crisis passades en els darrers 25 anys formen par del que jo anomeno una superbombolla, un procés reflexiu fruit del “fonamentalisme de mercat” (anomenat laisser faire al segle XIX) segons el qual s’ha de concedir plena llibertat als mercats. La crisi actual es podria haver previst amb alguns anys d’antelació, ja que els seus orígens es remunten a l’esclat de la bombolla d’internet a finals de l’any 2000”.

EN QUÈ CONSISTEIX LA BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA
“L’any 2005 el 40% de les llars comprades als Estats Units no havien de servir com a primera, sinó com a segona residencia”. “Els requisits per optar a un crèdit [per comprar un d’aquests habitatges] es van diluir i les hipoteques es van posar a l’abast de persones amb poca solvència (les anomenades hipoteques subprime). Les hipoteques van arribar a donar-se sense exigir cap garantia. Cap al final del procés les cases es podien comprar sense tenir diners i sense haver de respondre cap pregunta.” “Tots els beneficis que s’obtenien des del prestador original fins a l’últim comprador del crèdit es basaven en les comissions. El negoci no eren els interessos de la hipoteca, sinó les comissions. Quan més gran era el volum amb que s’operava, més gran era el benefici”.
“Els bancs [que donaven les hipoteques] es van desprendre de les subprime convertint-les en obligacions de deute garantides (ODG) i venent-les a inversors del mercat global.” “Aquests títols amb garanties hipotecaries dels EE.UU. s’han distribuït àmpliament arreu del món, i alguns tenidors institucionals europeus, sobretot alemanys, hi estan fins i tot més implicats que no pas els nord-americans”.
“Als EE.UU hi ha 2,3 milions de persones enganyades per aquests prestadors sense escrúpols. La crisi de l’habitatge tindrà conseqüències socials a gran escala.”

EL VALOR DELS FONS “TÒXICS”
“El valor facial estimat d’aquestes obligacions de deute garantides (ODG, obtingudes a partir de les hipoteques subprime) és de 42,6 bilions de dòlars. Per posar les coses en perspectiva direm que aquesta xifra és igual al patrimoni privat total de tots els Estats Units. [Un altre exemple comparatiu que ens permet veure la importància de la bombolla:] “La capitalització de tots els valors de la borsa dels EE.UU. suma 18,5 bilions de dòlars.”

CONSEQÜÈNCIES A GRAN ESCALA
[Donada la magnitud] “aquesta crisi tindrà conseqüències a gran escala. No es tracta d’un afer de negocis, com de costum, sinó la fi d’una era. Perquè el sector financer ha contaminat a d’altres sectors.”
“Bombolles immobiliàries hi ha a EE.UU, al Regne Unit, a Espanya i a Austràlia. El que diferencia la bombolla immobiliària dels EEUU de les altres és el seu volum i la importància que te per l’economia global i per al sistema financer internacional.”
“No s’ha actuat be ni s’ha actuat a temps [amb aquest fons tòxics]. S’ha deixat que el mercat busqués l’equilibri. No es va prendre cap mesura reguladora. L’any 2000 es van denunciar conductes abusives amb les subprime. La Reserva Federal [banc central d’EE.UU] no va actuar. L’any 2007 Edward M. Gramlich, ex governador de la Reserva Federal va publicar un llibre alertant sobre la bombolla subprime, just abans de que s’iniciés la crisi.” [No se li va fer cap cas].

¿PERQUÈ NO S’HA ACTUAT ABANS?
“Al final de la Segona Guerra mundial, la industria financera –bancs i mercats- estaven estrictament regulada. Els anys de postguerra van ser testimonis d’un aixecament progressiu de les restriccions, un procés lent al principi però que es va anar accelerant fins arribar a un crescendo en els anys 80.” [Ara es pot dir que] “S’ha mostrat una confiança excessiva en els mecanismes del mercat.” [Pensar que el mercat s’autoregula i tendeix a l’equilibri] “és un credo que jo anomeno fonamentalisme de mercat i que Ronald Reagan ho anomenava ‘la màgia del mercat’. Aquest credo va esdevenir el dominant l’any 1980, quan Reagan va ser escollit president i Margaret Thatcher primera ministra al Regne Unit”. “La globalització del mercat financer és el gran èxit del fonamentalisme de mercat [impulsat per les polítiques neoconservadores de l’administració Bush]. “Si el capital financer té llibertat de moviments, els Estats tenen dificultats per gravar-lo o per regular-lo perquè es pot traslladar a alguna altra banda. Això col•loca el capital financer en una posició privilegiada. Sovint, els governs han de parar més atenció a les exigències del capital internacional que no pas a les aspiracions de la seva pròpia gent.”

¿QUÈ PASSARÀ?
“Aquesta crisi tindrà conseqüències més greus i duradores que les crisis semblants que s’han produït en el passat. El creixement trigarà molt més en recuperar-se. Algunes grans institucions financeres podrien revelar-se insolvents i costarà més obtenir crèdit. [Per contra,] la Xina, la India i alguns països productors de petroli experimenten un desenvolupament dinàmic que podria no veure’s afectat significativament per la crisis financera i la recessió (o depressió) dels EE.UU.”
“Durant l’administració Bush, els EE.UU han patit una davallada precipitada del seu poder i de la seva influència al món. La invasió d’Iraq té molt a veure amb la pujada del preu del petroli i amb la indisposició de la resta del món a tenir dòlars. Una recessió als EE.UU i la resistència de la Xina, l’Índia i els països productors de petroli reforçaran el declivi del poder i de l’influencia dels EE.UU.”
“En termes generals és probable que travessem un període de gran incertesa i de destrucció de la riquesa financera abans no sorgeixi un nou ordre”.

CALEN REGULACIÓ I CONTROL
“Només es pot esperar que un president demòcrata canviï les coses per dur el país en una altra direcció.” “És evident que una indústria financera desbocada i trastocada està creant el caos a l’economia. Cal posar-hi novament les regnes. El procés de creació de crèdit és reflexiu per naturalesa. Cal regular-lo per tal d’evitar els excessos. Tanmateix, hem de recordar que els reguladors no només són humans, sinó que també són buròcrates. Un excés a l’hora de regular podria obstaculitzar greument l’activitat econòmica”.
“Hem d’acceptar que quan el sistema financer està en perill, les autoritats financeres han d’intervenir. Evidentment aquesta actitud limitarà la rendibilitat del negoci. La gent que estigui implicada en el negoci no ho trobarà bé i s’unirà contra l’autoritat, però és necessari que la creació de crèdit sigui un negoci regulat. S’haurien d’exigir responsabilitats als reguladors si permeten que les coses se’ls escapin tant de les mans que arribi a caldre rescatar una institució. En els últims anys les coses se’ls han escapat de les mans. Han permès que la indústria financera fos exageradament rendible i exageradament gran.”

INESTABILITAT POLÍTICA I FI D’UNA ERA
“Arribem a la fi d’una era, d’un llarg període de relativa estabilitat basat en la posició dels EE.UU. com a poder dominant i del dòlar com a principal divisa de reserva internacional. Presagio un període d’inestabilitat política i financera que espero que vagi seguit per l’aparició d’un nou ordre mundial. Per entendre què està passant necessitem un nou model. El model vigent, segons el qual tots els mercats financers tendeixen a l’equilibri, és fals i enganyador.”

“Jessi, bajas?”

En la metròpoli no creuen els polítics. Però és una realitat a la qual ja canten els poetes. Si més no, dos d’ells, Lluís Calvo (Saragossa 1963) i Jordi Valls (Barcelona, 1970), autors del primer poema dedicat a la ciutat real que, tot i haver-se publicat fa mig any, no deixa de recollir elogis. (Vegeu el comentari de Marc Andreu). El poemari es titula “Última oda a Barcelona”, on, seguint la tradició dels Verdaguer, Maragall, Goytisolo... els dos poetes lloen la ciutat d’ara sense oblidar la Barcelona de sempre.

Calvo i Valls tenen idees pròpies sobre la funció de la poesia: “La poesia no és un gènere literari, sinó una actitud davant la vida”. I dels poetes: “La feina del poeta és defugir qualsevol universalitat que tendeixi a engolir-lo”. També de la seva importància social: “Perquè la política –i tota poesia ho és- no comença en els mots, ans hi rau. I culmina en les accions”. Així que fidels a aquests principis, o impulsats per ells, els dos poetes es van transfigurar en reporters i –fent allò que ja no practiquem- van trepitjar els contorns de la ciutat central, des de la plaça del Rellotge del barri del Fondo a Santa Coloma, al barri de Sant Cosme del Prat, tot passant per Poblenou, Torre Baró la presó Model i Mercabarna. En aquests indrets periurbans han mirat la realitat i, transcendit allò palpable -que això és el que els diferencia dels reporters-, ens la presenten en forma poètica, tant en ritme com en discurs.

Recomano vivament aquest llibre a qui hagi caigut en el parany d’obrir aquest blog.

Però també a tots els qui s’hagin emocionat amb el poema de Gil de Biedma “Barcelona ja no és bona”. També als qui pensin que “hem perdut el nord i hem oblidat el sud”. Als qui aquest estiu han sentit que “tots som turistes d’un mateix infern”. També els agradarà als qui des de la finestra de casa o de l’autobús han vist com “bandades de vells / asseguts als bancs treuen pit esperant/ el pas de les hores”.

També cal que llegeixen Última oda a Barcelona els qui, potser dient-lo d’una altra manera, els fa mal la bellesa falsa d’aquesta ciutat que empra el “maquillatge per amagar les arrugues”. I als qui algun cop s’han sentit prop de l’infern en veure des de la ronda Litoral el que es coïa a Can Tunis. “Aquí hi hagué els banys Zoraya,/ -el passeig de la Mare de Déu dels Ionquis-/ i els pas de l’autobús 38 cap al no-res”. Els agradarà als qui, tot rememorant Maig es preguntin “Perquè cap vers no surt de les llambordes/ que no tingui nom de barricada”. I pensin que cal fer alguna cosa. “El contrapès és nítid:/ no toquis més la melodia: crea-la.” Per exemple, en favor de la llengua. “Quines paraules t’encalcen / en les cent setanta llengües/ dels que han vingut a refundar la teva?” I sobretot i especialment, recomano el llibre als poetes de l’Acadèmia, als que Calvo i Valls pregunten, ara que tot és “multicultural, multicolor i multisala”, “quin poema escriuria, aquí –al Camí del Fondo- el Mestre Foix?” Insisteixen: “Digueu-ho clarament, caguerris de part alta.” O ecopijos de pa sucat amb oli. “I a la beata del loft, que mai viuria aquí/ una estada ben llarga al pis pastera”.

He dit que Calvo i Valls han fet de reporters poètics. I que el que fan a Última oda a Barcelona és reconstruir la realitat transcendint-la amb les armes de la poesia. Cap selecció millor per comprovar-ho que aquests versos que delitaran Bigas Luna –recordeu la seva pel·lícula “Soy la Juani”- i al president Pujol, fascinat per les Juanis reals que Lea del Pozo va descriure a la Revista de La Vanguardia.

És aquest:

La realitat, però, és un jove

amb xandall del Pryca

i rasurat a l’u que atura el cotxe tunejat

i, amb la música hipnòtica a tot volum,

a crits reclama: ‘¿Jessi, bajas?’

I Jessi, com deesa suburbial,

fendint el vent amb veu furient, respon:

‘Bajaré cuando me salga del coño!’

Aquesta és la manera de demostrar l’amor:

així la dolça Dorothy, la idolatrada Beatriu

i l’excelsa Margarida de Goethe

-ja ultratjades, trepitjades i afollades-

obren pas a l’encantadora Jessi:

la nova flor que regna a la ciutat.

No es podia compondre un retaule de la Barcelona metropolitana amb imatges més precises.

Lamentables del mundo, uníos!

L'home que veia passar els avions