8/8/11

Jo

Abans d'esmorzar ens preguntem com hem dormir. A mi se m'ha acudit preguntar-les si somniàvem.
-Yo sueño mucho -ha dit la iaia Paquita.
Silenci.
-Yo duermo muy poco, cada hora o así me despierto, me vuelvo a dormir, me despierto... -diu el Pepe.
Silenci trencat pels sorollets de les culleres remanant el cafè amb llet.
-A lo tuyo se le llama soñar despierto -dic jo, ocurrent.
La Isabel em mira de reüll. La conec. Es refrena.
-Y cuando sueña, lo hace en color o en blanco y negro -pregunto a la iaia.
-Normal, veo a las personas, normales.
-Ya, normales son todos, los que salen en blanco y negro o los de color -l'aclareixo.
-No, quiero decir que son normales, o sea, como nosotros, normales.
La Isabel està a punt dels desbordament.
-¿Pero usted los ve en color o en blanco y negro?
-Ya te he dicho que normal, o sea como nosotros, con al piel así, como nosotros.
Silenci.
-¿Usted sabe que hubo un psiquiatra muy famoso, Froid, aunque se escribre Freud, que interpretaba los sueños?
-Ahhh, pues no.
La Isabel ja no pot més.
-Froid que s'escriu Freud? Això li dius a una dona de 82 anys? Com pots ser tant ridícul?
Abans d'engegar-me posa la cirereta:
-Avui el protagonista ets tu.


7/8/11

Bonka

Els preparo cafè descafeïnat a la cuina.
La Paquita diu: "Jo, si portés cafeïna no podria dormir en tota la nit".
El Pepe li dona la raó.
-Un día tomé uno por equivocación y no pegué ojo en toda la noche.
La cafetera xiula. Els hi serveixo amb gots, glaçons i una mica de sucre.
La Cande, com sempre, el troba "buenísimo".
La Paquita em pregunta la marca.
-Soley -dic.
Beu una mica, el paladeja, i diu:
-El millor és el Voska.
-Que no, Paquita -talla el Pepe-. Que eso es un licor que se beben los rusos.
-Que no, señor Pepe, que se lo digo yo, que se escribe con uve, o, ese, ka y a.
La Cande se'l pren aliena al dilema.
-Pues yo lo encuentro buenísimo.
Jo em peto a la cuina.
La veu de la Isabel arriba des de la sala en ajuda de la seva mare.
-Mama, se llama Bonka.
-¿Pues es lo que decía yo, no? -es sorprén la Paquita.

6/8/11

Maragall

Avui farem el gelat de cada tarda a Rupià. Abans d'entrar al poble, informo als avis que a Rupià té casa l'ex president Maragall. El Pepe s'ho pensa una mica abans de dir:
-El Maragall tiene un hermano que también chupa del bote.
Aparquem davant de les cases de l'arquitecte Auqué i anem passejant fins a la plaça. Quan entrem sota les porxades dibuixem un retrat costumista. Les iaies agafades del braçet, el Pepe amb la seva panxa tipus Montgrí, jo com un pastor davant del ramat... Ens seiem a l'única taula lliure de l'única terrassa de l'únic bar.
L'observació de la iaia Paquita ("Este que hay detrás no és...?") coincideix en el temps amb el xiscle que em dirigeix el president ("Eiii!").
Tots mirem de cop cap a la taula del costat. Allí hi és en Pasqual, perfectament conjuntat: pantalons vermells, camisa vermella, espardenyes blanques...
El Pepe no dona crèdit. S'aixeca darrera meu i rendeix honors al president. Només li cal petonejar-lo. Ara ja té la Gran Anècdota de les Vacacions. Allò que sempre més explicarà a tothom.
-Hay que ver lo sencillo que es el tío -repetirà a les iaies quan tornem cap a casa-.
Que un president de la Generalitat li pregunti d'on és, i li faci fotos amb el mòbil, i a sobre porti espardenyes, és més del que podia arribar a imaginar.

5/8/11

Cavellers

La iaia Cande s'ha estirat sobre la gespa i ha començat a donar pesades voltes sobre si mateixa. Gaudeix exageradament.
-Es lo que yo hacía cuando era pequeña: revolcarme en la hierba -diu.
El Pepe i la Paquita se la miren encuriosits.
Quan acaba la festa la Cande es posa de genolls, aixeca una cama, fa diversos intents, però l'altra no li acompanya. Crida a la Paquita perquè li ajudi. La paquita estira amb totes les seves forces, però no aconsegueix moure-la.
-Es que pesa usted mucho, señora Cande.
El Pepe, que es manté aliè i a la mateixa distància que ha guardat en els darrers 85 anys, s'apropa i ho intenta.
-Cande, yo es que no puedo.
Jo me'ls miro des de la finestra de la cuina i espero el moment en que la Cande -el genoll sobre la gespa qual guerrer a l'espera de ser investit cavaller- giri el cap i cridi.
-¡Eugenio, baja a ayudarme!


4/8/11

Ensiam

Una iaia talla l’ensiam amb parsimònia mentre reflexiona en veu alta.
-Yo a mi marido nunca le he dicho que no. Total, son diez minutos...
-I tant!
-Es que si no va bien servido, lo va a buscar a otra casa y al final quien sale perdiendo eres tú –conclou.