Tres mestres, tres amics

La generació de periodistes catalans que van fer la transició política comencen a fer “mutis por el foro”. Uns s’han anat forçats pel destí –com l’Ernest Udina-, o la malaltia –com en Josep Maria Huertas o Gonzalo Pérez de Olaguer-. Altres perquè, arribada l’edat de prejubilació, les seves empreses han prescindit d’ells –com la Maria Eugenia Ibáñez-, i no han tingut més remei que tancar l’ordinador. Aquesta va ser la generació que va desplaçar els periodistes que, com el sistema franquista, es van quedar obsolets o no van saber fer a temps l’aggiornamento que l’època requeria. Un conjunt que entenia la professió com un ofici i que per exercir-la trobava imprescindible tenir una bona formació humanística, una opinió pròpia davant dels fets i una actitud ètica a l’hora d’explicar-los i valorar-los. Uns valors tots ells molt apreciats en els primer anys de canvi però que desprès s’han anat aigualint i transformant fins arribar als actuals, que tornen a ser els de sempre.

Ara s’atorguen a Manresa els Premis Nacionals, i tres membres d’aquesta generació reben el de Periodisme. Són el “pessimista lúcid” José Martí Gómez, el cronista de la Barcelona senyora, Lluís Permanyer i el perpetu “enfant terrible” Joan de Sagarra.

Dels tres només puc dir coses bones, perquè a més de mestres, són amics. Martí ha estat –amb Josep Maria Huertas- el meu model de referència professional. El mestre al que imitar. De Permanyer he après que les ciutats es poden estimar fins i tot amb la mateixa passió física amb que s’estima a les persones. I de Sagarra –al que no suportava quan escrivia rumbas al Tele-eXprés, perquè es reia de les coses que per a mi eren aleshores sagrades- he après una cosa fonamental. Que per suportar aquest món agressiu i decebedor, alguns cronistes sensibles han d’inventar-se un barri feliç en el que poder sobreviure, encara que sigui amagant-se darrera una màscara i comptant amb l’ajut d’una ampolla de whisky (irlandès si és possible).

Als tres els felicito i els dono les gràcies, des d’aquest racó virtual, per tot el que ens han ensenyat de la vida, del periodisme i de Barcelona