La crisi i els grans projectes

L’alcalde Hereu exigeix als bancs que acompleixin el seu compromís de donar crèdits a les persones que han obtingut algun dels pisos protegits que l’ajuntament -amb notables esforços- aconsegueix que es construeixin a la ciutat. L'Ajuntament i la Generalitat s'estan trobant amb nombrosos casos de beneficiaris de pisos de preu concertat, que s'adjudiquen per sorteig entre els que compleixen uns determinats requisits, que una vegada construïts no poden ocupar-los perquè els bancs els deneguen els crèdits.

L’exemple mostra una de les mil cares que la crisi financera ens oferirà a partir d’ara. L’altra serà aviat la confirmació que la ciutat no podrà continuar bona part dels grans projectes urbanístics programats, perquè la financiació de la majoria d’aquests projectes depèn directament del fet que es facin –i es venguin- els pisos que es construeixen. Està per veure com resistirà la crisi l’anomenat model Barcelona de gestió municipal, que com vostès saben consisteix en fer treballar conjuntament el sector privat i el públic en la realització de projectes d’interès col·lectiu.

Amb la crisi paralitzant les empreses i el consum, i els diners públics canalitzats cap a la salvació del món financer, com es podran portar a terme els projectes programats? Els detractors del model Barcelona estaran contents. La crisi el ferirà de mort. Personalment m’entristeix. El model s’ha anat decantant a favor dels interessos privats. És cert. I necessitava un correctiu. Però entre allò desitjat –que la inversió sigui únicament pública, i que la ciutat creixi esponjada i no atapeïda- i la realitat pura i dura –l’Estat no inverteix a Catalunya-, el model Barcelona permetia una tercera via per anar fent.

Tots els grans projectes en marxa estan dissenyats sota aquest patró. Els negocis immobiliaris privats són decisius per finançar els equipaments i serveis públics. L’operació més important de totes és la construcció de l’estació intermodal de la Sagrera –l’edifici més gran que hi haurà a Barcelona- i la urbanització del seu entorn i de la franja que discorre al costat de les vies de tren fins a Sant Andreu de Palomar. L’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament han confiat en les plusvàlues de les 16.000 vivendes que s’ha previst construir per pagar l’enorme despesa de l’estació.

Una incògnita semblant pesa sobre el projecte de Can Batlló, l’antic recinte fabril de Sants. Una biblioteca, un centre d’atenció primària, un centre cívic, dos casals, una residència i un centre de dia per a gent gran, un centre multicultural i sendes residències per disminuïts psíquics i físics... depenen de la venda dels 1.656 pisos que s’han de construir en el recinte.

I què dir de les 11 hectàrees de terreny edificable alliberades a les casernes de Sant Andreu, on s’ha previst la construcció de 2.000 habitatges?

O de l’illa Philips, a Sants-Montjuïc, on els equipaments previstos estan condicionats igualment a la construcció de 300 pisos.

O de la Colònia Castells, a Les Corts, la remodelació de la qual no es podrà fer sense els 444 pisos projectats?

O els dos barris que l’alcalde Clos va projectar a La Verneda-Torrent de l’Estadella (districte de Sant Martí) i a La Marina del Prat Vermell (Sants-Montjuïc), en cada un dels quals s’han de construir més de deu mil vivendes?

Podria seguir enumerant projectes sobre els que penja una incertesa descarnada. Però prou núvols negres tenim ja sobre els nostres caps.