22/11/06

LA LLEI DE BARRIS FUNCIONA

Els efectes de la llei de barris ja comencen a veure’s. La llei de barris és una de les millors decisions polítiques que va prendre el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall. Va ser aprovada pel parlament l’any 2004 i en resumen consisteix a invertir d’acord amb els ajuntaments, en les zones urbanes més degradades de cada municipi. S’hi destinen en total 600 milions d’euros, i es vol aconseguir que, a més de rehabilitar-les físicament, aquestes zones urbanes millorin també des del punt de vista del benestar social i la recuperació econòmica.

Un informe de Nacions Unides donat a conèixer recentment diu que les 500 persones més riques del món guanyen tant com 416 milions de pobres. I que un noruec guanya 40 vegades més que un nigerià. Doncs, també a casa nostra les diferències són importants, i poden fer-se comparacions que ho demostren. Tinc un estudi de l’Àrea Metropolitana que compara la renda familiar disponible entre Barcelona i les ciutats del seu entorn on es demostra que mentre la mitjana de la capital és de 110 punts, la de ciutats com ara Sant Adrià, Santa Coloma, Montcada i una part de Badalona, no arriben a 84. ¡Vint-i-sis punts de distància en la renda familiar en territoris que estan a tocar! Passa el mateix amb el Nivell Soci Econòmic, que és un índex que mesura el nombre d’universitaris i el d’aturats. Doncs bé, Barcelona té un índex de 117, mentre que les poblacions del seu entorn no arriben a 77. És a dir, estan 40 punts per darrere. Dit d’una altra manera: A la Regió Metropolitana, que té 5 milions d’habitants, hi ha 50.000 que guanyen el doble de la mitjana, mentre que 250.000 cobren menys de la mitjana, és a dir, viuen per sota del llindar de la pobresa. Uns i altres, molt rics i molt pobres, viuen junts en els mateixos municipis, però no remenats: els molt rics, a barris exclusius que tots coneixem, i els molt pobres, en les perifèries de les ciutats, especialment en les del entorn de Barcelona. L’estudi al qual feia esment assenyalava com a principal “bossa” de pobresa urbana la que formen els barris fronteres de La Salut, Llefià i la Pau, a Badalona, i els de Santa Rosa, Raval i Fondo, a Santa Coloma de Gramenet.

Dissabte vaig passejar per aquests barris on els blocs construïts a corre-cuita per als immigrants andalusos dels anys 60 necessiten una intervenció externa per consolidar-los, i una altra interna per atendre la massificada població xinesa i magrebina que els habita ara. Els carrers, potes enlaire, desenes d’obrers treballant i edificis nous en construcció per substituir els que s’hauran d’enderrocar, deixa palès que la llei de barris s’aplica amb urgència. La redistribució de recursos per corregir les desigualtats territorials, que d’això es tracta, ha d’arribar a temps per impedir la segregació social i la creació de guetos.