EMBUSSOS I AUTOBUSOS

Ahir al matí, com cada dia, els companys dels serveis informatius donaven les desesperades notícies sobre els embussos de tràfic que afectaven les entrades a Barcelona. El patiment, la pèrdua de diners –en combustible gastat inútilment, però també en hores de feina i descomptes per arribar tard–, els efectes psicològics sobre la salut, l’angoixa... són perjudicis que cada dia pateixen milers i milers de persones. Els viatges entre poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona són, cada cop, més nombrosos, i de manera especial els que s’han de fer obligatòriament, com els d’anar a la feina o a estudiar. Pensin que, cada dia a l’àrea metropolitana, es fan 7 milions de desplaçaments entre uns i altres municipis. D’aquests set milions, el 40 per cent es fan en cotxe, i només el 26% en transport públic. La descompensació en favor del vehicle privat és tan gran, que els responsables de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona ja han alertat que anem abocats a la saturació total del trànsit.
Per evitar el col·lapse, sembla que només hi ha una solució. Convèncer la gent que deixi el cotxe a casa, però, esclar, oferint-los sistemes alternatius de transport públic que siguin llaminers, còmodes i, sobretot, més ràpids i eficaços que els cotxes privats. Vull dir, que no s’assemblin gens als trens de Rodalies de Renfe. Més i millors línies de metro per als desplaçaments interns, en els municipis del nucli central de la metròpoli, i una xarxa de Rodalies que connecti amb les poblacions de la resta de l’àrea. Això és una necessitat imperiosa, la resolució de la qual no pot esperar més. Des del jocs olímpics de 1992 a Barcelona, no s’ha construït ni un pam de xarxa ferroviària. ¡Aquí només es construeixen carreteres! Paguem, en forma de col·lapse, l’abandó injust que Catalunya ha patit durant els anys de govern del Partit Popular. I les conseqüències d’una política de mobilitat, que és la que és, perquè la hem construït pagant-la de les nostres butxaques. Pagant directament, en el cas de les autopistes, o indirectament, a través dels pressupostos de la Generalitat.
Deia que la solució només pot venir d’invertir més i més en transport públic, i que l’oferta d’aquest transport públic sigui equiparable, en qualitat, al privat. Doncs, els proposo un exercici de comparació. Vagin a fer un viatget en qualsevol dels autobusos de la línia 47, que enllaça la plaça de Catalunya de Barcelona amb el polígon Canyelles. Comprovaran fins a quin punt poden ser còmodes, accessibles i confortables uns autobusos dotats d’un sistema d’informació pioner a Espanya. Com ja succeeix al metro, una veu automàtica avisa del nom de la parada que ve, i un panel lluminós informa de les connexions que es poden fer amb altres línies de la xarxa. Un veritable salt endavant de la ja alta qualitat dels autobusos metropolitans.