La notícia local d’ahir i d’abans d’ahir a Barcelona va ser el desallotjament de La Macabra, una antiga fàbrica del Poblenou ocupada per un centenar de persones. Als informatius es subratllava el fet que el desallotjament s’havia fet sense cap violència, que aquests ocupes mai havien tingut cap conflicte amb els veïns del barri, i que a La Macabra es feien tota mena d’activitats alternatives, culturals i artístiques, com ara circ, teatre, concerts, etc. És a dir, que ja que ni havien cremat ni destruït res, ni s’havien enfrontat a la policia, ni havien provocat cap soroll susceptible de convertir-se en notícia de telediari, l’única cosa que se’ls podia retreure és que –en nom d’un article de la Constitució que diu que tots els espanyols tenim dret a un habitatge digne– estaven ocupant una propietat privada. Una propietat privada que les màquines ja han aplanat i on aviat es començaran a construir una d’aquestes promocions de pisos del districte 22@ que cap ocupa podrà pagar-se, “a la seva puta vida”, com deia el lema de la manifestació per un habitatge digne celebrada a la ciutat fa unes setmanes.
No defensaré els ocupes ni els seus mètodes. Defensar els que ataquen la propietat privada és actualment el pecat social més abjecte. Però se’n fa difícil argumentar contra una gent l’únic pecat dels quals és buscar un lloc on viure –en una ciutat que els exclou– i convertir la resta de l’espai en lloc on fer activitats culturals d’ús col·lectiu. Va haver una època en les ciutats de la metròpoli en què aquestes activitats reivindicatives eren políticament correctes, i gràcies a elles, es van aconseguir equipaments públics importants. Penso en l’Ateneu de Nou Barris, situat a uns terrenys que havien estat d’una cimentera que contaminava el barri de Roquetes, i que els veïns van ocupar fins aconseguir que l’ajuntament la comprés. O el Centre de Salut que hi ha al barri del Fondo de Santa Coloma, situat a un solar privat on es volien fer pisos. Els podria fer una relació de noms de polítics que ara ocupen càrrecs importants que, quan eren joves, van participar en aquestes ocupacions. Polítics d’esquerres que ara han convertit Barcelona en la capital de les grans inversions i els salons immobiliaris, quan potser el que s’esperava d’ells és que destaquessin per la seva defensa dels habitatges socials i protegits.
El desallotjament de La Macabra em recorda el que va tenir lloc l’any 2004 a les casernes de Sant Andreu, on havien arribat a dormir-hi fins a 500 persones. En comptes de reclamar-lo gratis al ministeri de Defensa per fer vivenda social, l’Ajuntament va deixar que el ministre Bono fes una operació especulativa de la qual va treure 80 milions d’euros de profit. Suposo que per comprar material de guerra. Als terrenys de les casernes, ara s’hi construiran dos mil pisos. 1.500 a preu de mercat, i 500 en condicions que puguin ser adquirits pels joves.
No defensaré els ocupes ni els seus mètodes. Defensar els que ataquen la propietat privada és actualment el pecat social més abjecte. Però se’n fa difícil argumentar contra una gent l’únic pecat dels quals és buscar un lloc on viure –en una ciutat que els exclou– i convertir la resta de l’espai en lloc on fer activitats culturals d’ús col·lectiu. Va haver una època en les ciutats de la metròpoli en què aquestes activitats reivindicatives eren políticament correctes, i gràcies a elles, es van aconseguir equipaments públics importants. Penso en l’Ateneu de Nou Barris, situat a uns terrenys que havien estat d’una cimentera que contaminava el barri de Roquetes, i que els veïns van ocupar fins aconseguir que l’ajuntament la comprés. O el Centre de Salut que hi ha al barri del Fondo de Santa Coloma, situat a un solar privat on es volien fer pisos. Els podria fer una relació de noms de polítics que ara ocupen càrrecs importants que, quan eren joves, van participar en aquestes ocupacions. Polítics d’esquerres que ara han convertit Barcelona en la capital de les grans inversions i els salons immobiliaris, quan potser el que s’esperava d’ells és que destaquessin per la seva defensa dels habitatges socials i protegits.
El desallotjament de La Macabra em recorda el que va tenir lloc l’any 2004 a les casernes de Sant Andreu, on havien arribat a dormir-hi fins a 500 persones. En comptes de reclamar-lo gratis al ministeri de Defensa per fer vivenda social, l’Ajuntament va deixar que el ministre Bono fes una operació especulativa de la qual va treure 80 milions d’euros de profit. Suposo que per comprar material de guerra. Als terrenys de les casernes, ara s’hi construiran dos mil pisos. 1.500 a preu de mercat, i 500 en condicions que puguin ser adquirits pels joves.
-------------
Foto: una sesión de circo en La Makabra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada