POLÍTICA I HABITATGE

Dies enrere, quan se celebrava a Barcelona el saló Meeting Point, parlava dels efectes perniciosos que havia tingut la llei del Sòl que el PP va aprovar el 1998. En teoria –així s’explicava públicament– l’objectiu era ampliar l’oferta de sòl en el mercat per abaratir els preus, i d’aquesta manera, reduir el cost final dels pisos. Però tothom ha vist que ha passat tot el contrari. Des del 1998 fins avui –segons diu la ministra de Vivenda, María Antonia Trujillo–, el preu dels habitatges s’ha incrementat en un 150%, i el del sòl, en un 500%. Això ha estat així perquè les vivendes que s’han fet noves han estat de preu lliure, i, a causa de la forta onada econòmica expansiva en què vivim, moltes d’aquestes es compren com a inversió especulativa, i no pas per ser habitades. Es produeix així la contradicció que cada cop és més car comprar un pis i, alhora, cada cop és més nombrós el parc de pisos sense habitar.

Carme Trilla, la directora general d’Habitatge de la Generalitat, m’explicava que aquestes són també les conseqüències de les polítiques d’habitatge dels darrers governs de Convergència i Unió. A Catalunya les iniciatives en matèria d’habitatge també s’han deixat en mans del mercat, de manera que no s’han construït vivendes protegides. Quan precisament, diu Trilla, aquesta és una manera de fer baixar els preus dels pisos de renta lliure.

“Deixar la política de vivenda només en mans del mercat ha estat una irresponsabilitat molt gran”, diu Carme Trilla, enfadada. I és que ara els ajuntaments es troben que no tenen sòl per edificar vivenda protegida. En el cas de Barcelona, perquè ja no queda res per edificar, i en altres municipis, perquè ara ja no poden expropiar terrenys, com passava abans. Ara, a causa de la llei del PP, encara que sigui per fer vivenda protegida, els ajuntaments han de pagar el terreny, igual com si fossin promotors privats, a preu de mercat.

Una altra fórmula per aconseguir terreny públic és obligar el sector privat a cedir als ajuntaments un 20% del terreny de les noves promocions, per poder fer vivenda pública. Amb la consegüent reducció de beneficis per al promotor.

En tots dos casos, s’han de fer noves lleis que permetin la intervenció pública en un àmbit, actualment en mans del sector econòmic més poderós de l’Estat: el constructor immobiliari. Un sector amb uns guanys i uns nivells de capitalització que estan rebentant la borsa espanyola.
Davant d’aquest poder immens, la pretensió de la conselleria d’Habitatge de la Generalitat, en mans d’ICV, de fer una nova llei d’Urbanisme per fer vivendes barates, és la més desigual lluita que David hagi lliurat mai contra Goliat. Una lluita que demostra la veritable força i la importància cabdal de la política.